Esplendor

Par­laré, perquè no vull mirar els amet­llers flo­rits men­tre un tros de món es dedica a matar-se. Com si matar fos una escola per apren­dre a morir. Volen matar una idea amb bales; una idea només es mata amb altra idea millor. Dar­rere la mort de cada per­sona que veig per la tele­visió –morts, sense cen­sura tele­vi­siva, a la de Qatar – hi ha uns pares, uns ger­mans, uns amics que moren i res­sus­ci­ten amb l'objec­tiu de la revenja. Golda Meir va dir en una roda de premsa a Egipte que per­do­nava els encar­re­gats del ter­ror que mates­sin els seus fills; però que mai no podria per­do­nar-los que l'obli­gues­sin a matar els dels altres.

Matar de la manera indis­cri­mi­nada que es fa arreu, sola­ment crea més ene­mics i la cadena con­ti­nua. Des­co­nec si són patri­o­tes els que moren pel seu país, però no conec cap patri­ota que mati pel seu país. Qui estima un país, el defensa amb intel·ligència, no pas matant. No tenen més remei? Ben poc m'ho crec! Les armes por­ten la des­trucció de la vida, quina para­doxa que els governs hi dedi­quin tant de temps i diners! Ells que són esco­llits per pre­ser­var i millo­rar la vida. Quina ingenuïtat la meva! Acon­se­guir la victòria? Qui? Els rebels, els governs o els asse­guts en des­pat­xos arreu? Volen la glòria, però no n'hi ha cap, d'esplen­dor, a gua­nyar per morts una bata­lla. Ploro com els amet­llers, però les parau­les són seques.