La gosadia de creure's millors

Tot i que encara no s'han con­su­mat els cent dies pre­cep­tius que nor­mal­ment es donen a qual­se­vol nou govern abans de valo­rar les seves actu­a­ci­ons, el rebom­bori, la impro­vi­sació i el des­ga­vell que està pro­vo­cant l'ano­me­nat govern dels millors pre­si­dit per l'Artur Mas és tan volu­minós que es fa impos­si­ble silen­ciar. A hores d'ara, no només han esvaït mol­tes de les expec­ta­ti­ves que havien gene­rat el 28-N, sinó que les pri­me­res ges­ti­ons, ten­dents a dis­mi­nuir l'estat del benes­tar, ja han encès totes les alar­mes i estan pro­vo­cant un fort des­encís i enuig en la ciu­ta­da­nia.

Podríem dir que la política de des­gast i de descrèdit per­ma­nent de CiU en con­tra del tri­par­tit, quan eren a l'opo­sició va donar resul­tats posi­tius als con­ver­gents i demòcra­tes cris­ti­ans, espe­ci­al­ment en la seva faceta de des­qua­li­fi­car sis­temàtica­ment el tri­par­tit. Ara, de sobte, ens tro­bem amb un nou model de tri­par­tit, el for­mat per Con­vergència i per Unió (el bipar­tit que havia gover­nat durant 23 anys), més la presència gens fortuïta del con­se­ller Mas­ca­rell, con­seqüència d'uns acords poc trans­pa­rents amb el PSC. La qüestió més pro­blemàtica de l'actual equi­li­bri de for­ces entre els dos socis naci­o­na­lis­tes és que Mas s'ha vist forçat a satis­fer les exigències del sem­pre hàbil i omni­pre­sent Duran Lleida, més que a cons­ti­tuir un govern potent i de gent menys des­gas­tada política­ment que en Felip Puig, na Irene Rigau, en Josep Maria Pelegrí o el mateix Fer­ran Mas­ca­rell. A causa del joc d'equi­li­bris esmen­tat, entre els mem­bres del govern s'hi pot tro­bar la vice­pre­si­denta Joana Ortega o la con­tro­ver­tida con­se­llera de Justícia, Pilar Fernández, que esgri­mei­xen acti­tuds i tra­jectòries dub­to­sa­ment cata­la­nis­tes. També entre els alts càrrecs hi obser­vem gent pro­pera al tot­po­derós i cada cop més influ­ent Duran Lleida, com l'exam­bai­xa­dor d'Aznar a l'OTAN, en Juan Prat, que ocu­parà la repre­sen­tació de la Gene­ra­li­tat en el si de la Unió Euro­pea.

Dei­xant de banda la influència i la tendència uni­o­nista que impulsa Duran Lleida en el govern, tot i no for­mar-ne part (ningú ho diria oi?), el nou govern, a part d'accen­tuar el dèficit de la Gene­ra­li­tat (un dèficit que hau­ria pogut ser força més ele­vat si hagues­sin pros­pe­rat les pro­pos­tes de CiU), de voler esce­ni­fi­car una aus­te­ri­tat i unes reta­lla­des gens con­vin­cents, el que sí que ja ha plas­mat és la seva inequívoca tendència a afa­vo­rir els interes­sos dels sec­tors econòmics que, tra­di­ci­o­nal­ment, han estat els seus ali­ats, en per­ju­dici –natu­ral­ment– dels sec­tors soci­al­ment més des­a­fa­vo­rits de la soci­e­tat. Mas ja ha obli­dat les seves parau­les adreçades als qui li havien man­lle­vat els vots, als quals asse­gu­rava que no defrau­da­ria... La rea­li­tat és que en les tres con­se­lle­ries on tenen més impacte les polítiques soci­als, Sani­tat, Edu­cació i Benes­tar i Família, és on les reta­lla­des del pres­su­post seran més nota­bles i la seva política tindrà el segell d'un govern de dre­tes.