La bandera i la cartera

És evi­dent que en aquest pobre país nos­tre, quan es tracta de gra­tar-se la but­xaca no hi ha sen­ti­ments ni patri­o­tis­mes que val­guin, i si no que li ho pre­gun­tin a l'excan­tant Lluís Llach, que a l'hora de regis­trar la seva fun­dació ha pre­fe­rit fer-ho a Madrid, on sem­bla que els requi­sits son més laxos i, sobre­tot, els preus de les taxes, més econòmics.

És una acti­tud prou cohe­rent amb el per­so­natge. Recordo que quan actu­ava a Girona per Fires recla­mava a l'Ajun­ta­ment que posés les entra­des a preu popu­lar perquè, és clar, ell era un can­tant molt popu­lar. S'obli­dava, però, de rebai­xar el seu cat­xet, de tal manera que el con­sis­tori havia d'aflui­xar la diferència (que no era poca) mit­jançant una gene­rosa apor­tació dels pres­su­pos­tos muni­ci­pals, amb la qual cosa el reci­tal l'aca­bava pagant tota la ciu­ta­da­nia, els agradés o no la música del noi de Ver­ges. Un bon dia l'Ajun­ta­ment va dir prou i ales­ho­res el can­tant es va ofen­dre i va tri­gar molts anys a tor­nar a la ciu­tat, entre crítiques al govern soci­a­lista per haver tallat aque­lla tra­dició. Una vegada aca­bat el seu peri­ple vital com a can­tant, s'ha dedi­cat al lucra­tiu negoci dels cellers de vi que ara sem­bla com­bi­nar amb la llo­a­ble pro­ducció de bar­ques de pesca a Nigèria. Una cosa són les grans parau­les de la inde­pendència i la ban­dera i l'altra, és clar, la crua rea­li­tat de la car­tera.