‘Ecce Homo'

Heus ací l'home! –digué Pilat–; aquí el teniu. Què voleu que en faci?” I la mul­ti­tud con­testà: “Cru­ci­fica'l”. Bar­rabàs, des del calabós, ho va sen­tir. I com és lògic, saltà d'ale­gria. Hau­ria pogut ser ell el cru­ci­fi­cat. Però la gent havia pre­fe­rit aquell inno­cent. La gent és estúpida, pensà. Troba més diver­tit que con­dem­nin un inno­cent que no un cul­pa­ble. Cul­pa­ble? Bar­rabàs, fins ales­ho­res, no s'havia sen­tit cul­pa­ble de res. Era un sediciós con­victe. No se n'ama­gava. Feia el que havia de fer, i lles­tos. Però ara, davant d'aque­lla elecció tan insòlita com ines­pe­rada, es va sen­tir sob­ta­da­ment cul­pa­ble. No volia morir, però tam­poc tro­bava bé que un altre morís en el seu lloc. I per pri­mera vegada va qüesti­o­nar el seu naci­o­na­lisme exal­tat: “No sé si val la pena (es va dir a si mateix) que exposi la meva vida per l'alli­be­ra­ment del meu poble. Cada poble té els gover­nants que es mereix. I el meu no és cap excepció. Es mereix un gover­na­dor com Ponç Pilat”.

Ponç Pilat no era exac­ta­ment un estúpid, mal­grat que ho sem­blava, al con­trari: una per­sona que, pel fet d'estar de tor­nada, es creu més llesta que els altres. En rea­li­tat no era així. La seva esposa, sense anar més lluny, era més intel·ligent que ell. Va intuir de seguida que Jesús era inno­cent. I li ho va adver­tir. Però ell no en va fer cas. Va anar a la seva, com tots els grim­pai­res. No es trac­tava de fer justícia sinó de sumar mèrits. I en aquest cas, si acon­ten­tava el gran Sanedrí, en suma­ria molts. Es va ren­tar les mans per tal de dei­xar clar que no s'hi impli­cava més del compte. Era cosa del Sanedrí. I d'acon­ten­tar la plebs. Es va cap­te­nir com els gover­nants popu­lis­tes. És això el que voleu? Doncs això tin­dreu. El rètol que va fer pen­jar al cap­da­munt de la creu ho deia clar: “Jesús de Nat­za­ret, Rei dels Jueus”. Aga­fant les ini­ci­als surt la paraula Inri, que figura en tots els cru­ci­fi­xos, com a sinònim de ver­go­nya. Va ser un judici ver­gonyós. Fruit d'una con­xorxa d'interes­sos polítics i reli­gi­o­sos. Tan des­ca­rada que no ho podia ser més. Jesús, un home just, con­dem­nat per sediciós. I Bar­rabàs, un sediciós con­victe, exo­ne­rat de culpa. El món al revés. La pri­mera bar­ra­bas­sada de la història aca­bava de ser ofi­ci­ada amb tota solem­ni­tat. Era, sense que ningú se n'adonés, la mare de totes les bar­ra­bas­sa­des que han vin­gut després.

Qui eren aque­lles per­so­nes que voci­fe­ra­ven aquell “Cru­ci­fica'l”? Tot fa pen­sar que la majo­ria ni tan sols conei­xia Jesús. Obeïen la con­signa dels sacer­dots del Tem­ple; i qui diu sacer­dots diu també fari­seus, escri­bes i sadu­ceus. Els ene­mics de Jesús, que pròpia­ment no tenia ene­mics. No havia tin­gut pro­ble­mes a Gali­lea, ni a Cafarnaüm, ni a Cesa­rea, ni tan sols a Sama­ria, una regió hos­til. Només a Jeru­sa­lem. En una ocasió, a les envis­tes de Jeru­sa­lem, Jesús plorà. Avui, en aquell indret, s'hi alça una cape­lla. És la Domin­nus fle­vit, la mena de cape­lla que també hau­ria d'exis­tir no lluny del Vaticà. Jeru­sa­lem no esti­mava els pro­fe­tes. I el Vaticà no estima els teòlegs, que també exer­cei­xen, en una mesura o altra, de pro­fe­tes del nos­tre temps. Són més de 200 els teòlegs que foren cen­su­rats per Rat­zin­ger, quan aquest era pre­fecte de la Con­gre­gació per a la Doc­trina de la Fe. Molts d'ells (segons pròpia con­fessió) sor­ti­ren del seu des­patx amb l'ànima encon­gida i amb llàgri­mes als ulls. Manca una cape­lla no lluny del vaticà que recu­lli el plor dels teòlegs.

“Aquí teniu l'home!”, digué Pilat, mos­trant Jesús a la mul­ti­tud. Feia només qua­tre dies que Jesús havia sigut acla­mat. Em refe­reixo al diu­menge de Rams. Qua­tre dies i els hosan­nes ja s'havien tor­nat agres. Ara eren crits de “Cru­ci­fica'l”. Jesús des­con­fi­ava de les mul­ti­tuds. Cer­cava el bé, no l'èxit. L'èxit és enganyós; el bé, en canvi, per­dura. Jesús fou cohe­rent fins a l'extrem. Hem tri­gat segles abans no hem des­co­bert la gran­desa dels Jesús històric, el Jesús real, que tro­bem en lli­bres recent­ment edi­tats, com el de J. A. Pagola o, uns anys abans, el de l'Armand Puig. Lli­bres gra­ti­fi­cants, que s'han pogut escriure gràcies a la recerca científica, als tre­balls d'arque­o­lo­gia i a l'estudi crític de les fonts. Dos segles d'exe­gesi bíblica per dos anys i mig de vida pública. No està gens mala­ment, sobre­tot si tenim en compte que aquests dos anys i mig de pre­di­cació no tenen pèrdua. Ja no dic els fets de la Passió i Mort de Jesús, que són (pro­ba­ble­ment) les pàgines més ins­truc­ti­ves que mai s'hagin escrit sobre la con­dició humana. Qui vul­gui saber què val una vida, que lle­geixi l'esmen­tat pas­satge de l'Ecce Homo. N'hi ha prou amb aquest pas­satge per saber que una vida no val res, però també que no hi ha res que val­gui tant com una vida. Ecce Homo.