Dogmatisme

Arran de la recent tragèdia del Japó la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació han pre­gun­tat a per­so­nat­ges amb relleu social –des d'un catedràtic de física de la matèria con­den­sada fins a un psi­co­per­ru­quer– quina opinió tenien sobre el futur de l'ener­gia nuclear. És evi­dent que després del des­as­tre de Fukus­hima la ciu­ta­da­nia del pla­neta està encara més legi­ti­mada que mai per replan­te­jar-se, sense limi­ta­ci­ons de cap mena, totes les qüesti­ons al vol­tant de l'ener­gia nuclear. En aquest sen­tit sobta obser­var que alguns dels científics con­sul­tats expres­sen un dog­ma­tisme con­si­de­ra­ble: no perquè es decla­rin favo­ra­bles a la inten­si­fi­cació de l'ener­gia nuclear (qüestió per­fec­ta­ment dis­cu­ti­ble), sinó perquè no mos­tren cap cura a l'hora de dis­tin­gir entre la seva par­ti­cu­lar visió científica dels fets i l'apli­cació social d'uns recur­sos científics. Impo­sar de manera abso­lu­tista l'ener­gia nuclear i tit­llar de menors d'edat les per­so­nes crítiques amb aquesta mesura, no és un exer­cici de diàleg sinó d'intran­sigència.

Hi ha fenòmens com l'ener­gia nuclear que, pels seus atri­buts mul­ti­di­men­si­o­nals, no es poden des­pat­xar només amb una pre­tesa raó científica. I mal els pesi als Alejo Vidal Qua­dras de torn –capaços d'apun­tar-se a un bom­bar­deig nuclear i, a més, d'allis­tar-s'hi amb una eufòria sos­pi­tosa–, el debat sobre l'ener­gia nuclear no és matèria exclu­siva d'una ciència con­ce­buda amb prin­ci­pis patri­mo­ni­a­lis­tes. És, al con­trari, un debat que té la vir­tut de reve­lar la neces­si­tat d'una dis­cussió polièdrica i col·lec­tiva, una dis­cussió que ha d'equi­li­brar raons econòmiques, de salut, d'esta­bi­li­tat, infor­mació científica i revisió dels cada cop més obso­lets con­cep­tes de crei­xe­ment il·limi­tat i sobi­ra­nia naci­o­nal, con­cep­tes ara lite­ral­ment des­truïts pels gasos radi­o­ac­tius.