CRÒNICa d'ambient
PEP RIERA
Ser president del Barça
Nou mesos després d'haver pres possessió del càrrec, s'espera encara de Sandro Rosell que s'acabi de definir com a president del Barça. De portes endins se sent més còmode en l'exercici de la presidència que en la seva projecció pública. No és ni per falta de personalitat ni per falta de projecte, ni tan sols de missatge, sinó més aviat una qüestió de to i de moment. Rosell també se sent més còmode, és més ell mateix i transmet més convicció en el cara a cara, com ara en l'entrevista que obre el diari d'avui, que en les seves compareixences programades davant els mitjans de comunicació després dels partits. Triar el moment i el to és fonamental, i és encara el que li falta. Aquest lideratge més anímic que ideològic, més institucional que de gestor, és un dels trets que els barcelonistes esperen del seu president. I a Rosell li falta acabar de fer aquest pas. Segurament li cal ser més ell mateix que no transmetre missatges preprogramats en els moments preprogramats. És cert que ell mateix va dir que pretenia ser un president amb un perfil més discret que els seus antecessors, principalment Laporta. El contrast amb l'últim president dificulta aquest propòsit. Situat primer en l'extrem contrari, el silenci absolut, a poc a poc Rosell s'apropa al punt d'equilibri. Enfront la incontinència i el lideratge extrem de Laporta, la recepta no era el silenci i el perfil baix, sinó la intervenció oportuna i el to clar que defineixi en cada moment el rumb i la posició del club.
És bo que els barcelonistes siguin exigents amb la figura del president. Però també s'ha de valorar que en pocs anys s'ha passat de tenir presidents que ni tan sols sabien verbalitzar una frase amb subjecte, verb i predicat a presidents que no només se saben fer entendre sinó que han situat el club en el segle XXI i l'han dut al lideratge mundial. O sigui que, encara que les comparacions sempre siguin odioses i que cada època té els seus condicionants, déu n'hi do el que s'ha progressat.
Ser president del Barça després de Josep Lluís Núñez és una cosa, ser-ho després de Joan Gaspart n'és una altra i ser-ho després de Joan Laporta no és una cosa insubstancial. La presidència de Núñez va ser llarga, controvertida des del començament i amb un final massa allargassat i perniciós per al club. El president constructor va saber convertir el club en una potència econòmica, en un moment en què les quotes dels socis determinaven la potència monetària dels clubs de futbol ja que no s'havia produït encara el boom dels drets televisius per les transmissions de partits, que ja fa uns anys que són la principal font d'ingressos, ni els patrocinis de les marques. El Barça de Núñez es va patrimonialitzar i va tenir l'estadi més gran per al nombre de socis més gran del món. I podia presumir de fitxar els millors jugadors del món, però el model esportiu no anava més enllà de lligar l'entrenador de moda a la figura del moment. La flauta dels títols va sonar molt poques vegades. I va sonar bé quan Núñez va apostar per Cruyff, però les personalitats de l'entrenador i el president van acabar sent incompatibles, com ho van ser el model esportiu d'un i la necessitat de reconeixement de l'altre. El club va quedar encallat en el personalisme i va caldre una catarsi per canviar d'època.
El que no es comptava va ser que l'etapa de Joan Gaspart formés part d'aquesta catarsi. No van ser una transició, sinó l'última angoixa d'una època que ja estava superada pels esdeveniments en el món del futbol. Els seus tres anys no només van demostrar que la figura del president és incompatible amb una personalitat múltiple, inestable i de fugida endavant permanent, sinó que era el club també el que necessitava ingressar en el segle XXI, ja amb uns anys de retard.
A pesar del lamentable estat econòmic i esportiu, dirigir el club post-Gaspart era relativament fàcil. Hi havia tant per fer que l'únic que calia era portar-ho a terme. La diagnosi ja estava feta i en aquell moment Laporta i el gent que l'acompanyava el 2003 tenien la força i les idees per reflotar el club. Feta aquesta feina bàsica, es va accentuar en Laporta l'exercici personalista del càrrec. Extrem com és, van conviure en el club l'èxit esportiu sense precedents liderat per Guardiola i la necessitat de conflicte permanent com a combustible vital de Laporta.
Els socis se'n van cansar i ho van expressar en la moció de censura del 2008 i les eleccions del 2010, en què es va imposar el seu antagonista, Sandro Rosell. Amb ell, el rumb esportiu no tan sols no s'ha ressentit de res, sinó que Guardiola encara li ha donat un nou impuls. També s'està reconduint el rumb econòmic. A Rosell només li falta acabar de trobar el to institucional per deixar de ser l'antagonista de Laporta i ser definitivament el president Rosell.