Pilons

En el procés d'orga­nit­zació, dis­tri­bució i ubi­cació de les per­ti­nen­ces cada per­sona és un món. Però si no filéssim tan prim i intentéssim defi­nir grans grups, dei­xant de banda mati­sos, podríem arri­bar a esta­blir una dico­to­mia entre els que són par­ti­da­ris de fer pilons i els que no. Entre els pri­mers hi ha els que con­si­de­ren el piló com un pas inter­medi per com­plir amb una orga­nit­zació esta­blerta. Són els que no només donen valor al cri­teri mar­cat per endreçar les coses, sinó que ator­guen la mateixa importància al pro­ce­di­ment, al mètode. Tot està pau­tat i això els con­ver­teix en infal·libles quan se'ls posa a prova per tro­bar el que es busca. A l'altra banda hi ha els que podríem con­si­de­rar els puris­tes dels pilons. Els que els con­ce­ben com el que són: un munt d'ele­ments situ­ats uns a sobre dels altres, desor­de­nat, i que no tenen una pre­tensió, com a mínim a curt ter­mini, de trans­for­mar-lo en res més. Aquests can­vien la infal·libi­li­tat per la pro­ba­bi­li­tat i la cer­tesa per l'ale­gria o l'empre­nyada en funció de si la cullera que bus­quen és a sobre de la pila d'uten­si­lis de cuina o si bé es troba a sota de dues olles, tres plats i dues safa­tes i es veuen obli­gats a des­fer el piló per aga­far-les. Però per molt enut­jats que aca­bin en oca­si­ons com l'exem­ple ante­rior és difícil tro­bar con­ver­sos entre els puris­tes. I molt més com­pli­cat, tro­bar exem­ples del pas de metòdic a purista. Amb els pilons passa igual que amb la per­ti­nença a un club de fut­bol, l'amor pels colors, hagi arri­bat per la via que hagi arri­bat, no es can­via. Encara que et puguin donar més insa­tis­fac­ci­ons que ale­gries. Trets de la per­so­na­li­tat, en diuen.