Dació en pagament

Aquesta setmana al Parlament de Catalunya s'ha votat la tramitació d'una proposta presentada per Esquerra, ICV-EUiA i Ciutadans perquè es lliuri al Congrés dels Diputats espanyol. És una proposta perquè es legisli la dació del bé hipotecat en pagament de la hipoteca. Una iniciativa semblant la va demanar ERC al president del govern espanyol, i aquest va deixar clar que no ho acceptava. Així doncs, la iniciativa del nostre Parlament, està condemnada al fracàs.

Personalment m'estranya que ara aquests partits hagin fet aquesta proposta, i que a més la facin a Catalunya i no allà on tenen les competències. I dic que m'estranya que ho facin ara perquè en l'altra crisi econòmica del noranta, fora de Ciutadans, tots aquests partits ja tenien responsabilitats, i ni se'ls va passar pel cap presentar una reforma de la llei hipotecària en aquest sentit. He de recordar que sí que es va reformar, i crec que molt encertadament, la possibilitat de subrogacions i de novacions, que van afavorir molta gent i van possibilitar que els interessos que pagaven els hipotecats es rebaixessin considerablement. En aquell moment ningú no va plantejar la dació. I per què ara? Segurament perquè els desarmats ideològicament han entrat en allò que Laurent Joffrin definia com a “generació moral”. És fàcil avui moure i commoure la societat amb predicaments morals, i sovint és una gran coartada per forçar un cert seguidisme, tal com realment ha passat al Parlament de Catalunya. Només per aquest sentiment moral s'entén que altres partits donessin suport a una iniciativa abocada al fracàs. I el Parlament no es pot limitar a preguntar-se què he de fer?, que seria la pregunta moral, sinó que més sovint s'haurà de preguntar què puc fer?, que no és una pregunta moral.

Aquesta iniciativa, que sospito que tindrà un recorregut mediàtic important, presenta un punt difícil de salvar com és la retroactivitat. Legislar variant contractes signats, alguns des de fa anys, sense el consentiment de les dues parts, em sembla força complicat, i a més comprometria un principi molt important de tot país seriós: la seguretat jurídica. Si el que pretenen és reformar la llei hipotecària, per les noves hipoteques, és possible, i no generaria inseguretat jurídica. Personalment penso que seria una bona reforma, tot i que hem de ser conscients dels efectes que segur que produiria un canvi així i que al final es traduiria en una important davallada d'hipoteques. Les entitats financeres són intermediaris entre els que hi porten els seus estalvis i els que els necessiten en forma de crèdit, i això fa que, si s'és prudent, els analistes mirin si aquell demandant de crèdit té capacitat de retorn d'aquest crèdit perquè el que no volen, ni els bancs ni les caixes, és quedar-se amb l'immoble.

Però els legisladors sí que podrien fer, i ja ho podrien haver fet, alguna cosa important per als que avui passen moments de dificultat com ara regular que els interessos de mora fossin els mateixos de la hipoteca, i no aquest despropòsit d'ara, per exemple; que la reclamació del deute fos pel capital vençut i no es pogués cancel·lar unilateralment la part del deute no vençuda; que els costos del procediment judicial hipotecari siguin molt més raonables i menys complicats; que el tràmit de la subhasta sigui molt més transparent i clar, i no com és ara, que no té res de transparent.

Aquesta proposta al Parlament de Catalunya em sembla més encaminada a fer un acte cap a la galeria, que no pas amb la voluntat de voler començar a posar solucions, per més que darrere de cada hipoteca fallida hi hagi un drama; però els diputats, quan fan de diputats, només poden respondre a la pregunta què puc fer?. Saben que allò legal no sempre és un bé.