El foc de la inspiració

En el museu d'un lloc que ara mateix no recordo s'hi exhi­bei­xen, tan­cats en vitri­nes, els fulls manus­crits d'Albert Ein­stein amb les suc­ces­si­ves ope­ra­ci­ons necessàries per a la fixació defi­ni­tiva de la teo­ria de la rela­ti­vi­tat. També s'ha publi­cat fa poc L'ori­gi­nal de Laura, con­junt de cent trenta fixes que Vla­di­mir Nabokov anava omplint per con­ver­tir-les final­ment en la novel·la Laura, que mai no va aca­bar. No hem pogut lle­gir, doncs, l'obra, però en canvi, com en el cas d'Ein­stein, hem pogut seguir pas a pas les vacil·laci­ons, els dub­tes, les intuïcions i les des­co­ber­tes inhe­rents al procés de cre­ació. Esbos­sos, ano­ta­ci­ons, sug­ge­ri­ments a través dels quals l'obra va pre­nent cos i forma en el pen­sa­ment i en la capa­ci­tat nar­ra­tiva de l'autor. També d'Elies Canetti s'ha publi­cat El lli­bre dels morts, aplec dels apunts apa­rent­ment incon­ne­xos que va escriure en uns qua­derns al llarg de sis anys con­se­cu­tius, des­ti­nats a un lli­bre que tenia al cap però que tam­poc no va escriure mai. Albert Camus, en canvi, va anar ano­tant en els seus Car­nets mol­tes idees i fra­ses que després hem retro­bat for­mant part de les seves obres defi­ni­ti­ves.

Aquests i altres lli­bres incon­clu­sos ens enllu­er­nen amb una impa­ga­ble fas­ci­nació: la de poder acce­dir a les inte­ri­o­ri­tats dels lite­rats o dels científics i seguir amb sor­presa i emoció totes les fases d'un nai­xe­ment laboriós. He tin­gut la sort de fer aquesta experiència amb uns ver­sos de Car­ners, uns poe­mes de Maria Cas­ta­nyer o alguns sonets de Josep Thar­rats i Laureà Dal­mau, dels quals he pogut com­pa­rar els esbor­ranys amb l'obra publi­cada. Allà, en papers apro­fi­tats, s'hi pot seguir el ras­tre dels can­vis, les pro­va­tu­res, les solu­ci­ons pro­vi­si­o­nals, la paciència d'orfe­bre amb què els poe­tes tri­a­ven o rebut­ja­ven els mots i amb què ana­ven encai­xant els ver­sos d'acord amb la tri­ple regla de la lògica, la mètrica i la rima. En tots els casos, el jeroglífic de la ins­pi­ració es cou a foc lent en el gre­sol de la tècnica fins a asso­lir la gràcia ruti­lant del resul­tat final.