El Conseller i el Poeta

Quan el Poeta va pen­jar el telèfon, es fregà els ulls amb incre­du­li­tat. El Con­se­ller li pro­po­sava un encàrrec: escriure la lle­tra d'un nou himne per a Cata­lu­nya. Els argu­ments eren clars: el govern pro­po­sava la inde­pendència i s'havien d'endreçar cer­tes coses. El país no podia fer ser­vir imat­ges nos­tra­des, sí, però cadu­ques, com “un cop de falç”; ningú ja no sap què era una falç, ni per què ser­via; a més, això del “cop” era vio­lent i calia evi­tar-ho. Tam­poc ningú podia afir­mar que els sega­dors en qüestió esti­gues­sin sin­di­cats, impor­tant, afegí el Con­se­ller. El Poeta li va con­tes­tar que hi pen­sa­ria. Van citar-se per a la set­mana entrant.

Li venir al cap l'Oda a la Pàtria de Car­les Ari­bau, amb aquell començament melangiós: “Adéu-siau, turons, per sem­pre adéu-siau, / oh ser­res desi­guals, que allí en la pàtria mia...” Rebutjà el sen­tit plo­ra­ner d'aquell vers que li pro­po­sava la diferència cab­dal amb l'altiplà: “Oh llen­gua a mos sen­tits més dolça que la mel / que em tor­nes les vir­tuts de ma inno­centa edat”. La llen­gua no hau­ria de ser matèria de con­trovèrsia, ans el con­trari, deduí.

Viatjà en el temps fins tro­bar el més recent Ovidi Mont­llor en La cançó del can­sat: “Em va tocar tocant Medi­ter­rani. / Per bar­ret Piri­neus, i una lles­queta. / Per sabata Ori­ola d'estran­quis. / I per cor duc a Alcoi, la ter­reta”. Els Països Cata­lans podien ser un bon començament. Però l'amor cap a la terra, pre­sent en tota la poe­sia patriòtica, no tenia raó de ser com­pa­rat amb la rea­li­tat, on més del cin­quanta per cent dels cata­lans no eren autòctons; poca cosa podien dir o sen­tir de la terra que els acollí. Con­tinuà rumi­ant el Poeta i li va venir al cap un altre con­tem­po­rani: Andrés Estellés, qui escriví: “Assu­miràs la veu d'un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sem­pre, poble...” La diferència entre la parla i la veu li sem­blava una bona idea. La parla dis­cri­mi­nava; la veu, unia; però no, no n'hi havia prou, defi­ni­ti­va­ment. Ales­ho­res se li va aparèixer com una visió engres­ca­dora la Cançó futura de Sal­vat-Papas­seit: “Guerra la guerra, fem-nos sol­dats: / serà la terra pels cata­lans. / Gent de Cas­te­lla, dei­xeu-nos pas!” Aquest dis­curs d'opo­sats li sem­blava adi­ent. Tot i que no hi creia, en la guerra. Se li va ocórrer el lema: “Si gua­nya Cata­lu­nya, gua­nya Espa­nya”; però recordà que ja s'havia fet ser­vir, igual o variat, en mol­tes altres oca­si­ons. Altre cop la història li passà per davant: en aquest cas en les parau­les de Ven­tura Gas­sol: “Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enter­rar: / damunt de cada tomba un raig d'estre­lla / sota de cada estre­lla un català...” S'equi­vo­cava, aquest no era el camí. No podia haver-hi un himne, ni una ban­dera, perquè tam­poc no hi havia, ni hi podia haver, un exèrcit. La inde­pendència s'havia de plan­te­jar i gua­nyar en un altre àmbit. Recordà que Pere Quart havia escrit Pro­jecte d'himne naci­o­nal; no el tenia gens pre­sent, però. El buscà i, un cop lle­git, no va tro­bar ele­ments nous que no fos­sin la ban­dera com a símbol d'uni­tat o senyal de lli­ber­tat. El va tor­nar a lle­gir dece­but, perquè no tro­bava res en el pas­sat que pogués mos­trar-li un nou camí. Mal­grat que en tor­nar a lle­gir els dar­rers dos ver­sos, va entre­veure una pos­si­bi­li­tat: “Dóna seny a les gen­ta­des, / sang al cor i força al braç!”. Va començar a escriure una pro­posta inno­va­dora que seria el subs­ti­tut per­fecte del nou himne naci­o­nal. El dia acor­dat el Con­se­ller trucà la porta i el Poeta va ofe­rir-li una tassa d'her­bes per entre­te­nir-lo i pre­pa­rar-lo per a la seva idea. El Poeta va fer una pre­cisa expo­sició sobre la minsa neces­si­tat d'un nou himne i d'hon­rar una ban­dera que havia de ser­vir per deco­rar i prou. En canvi va pro­po­sar un pro­ducte i un pla per domi­nar el mer­cat digi­tal de la cre­a­ti­vi­tat i de l'enginy i així, amb seny, vida al cor i força amb el ratolí, con­ver­tir Cata­lu­nya en la potència més pode­rosa d'inter­net. El Con­se­ller s'acabà la tassa d'her­bes i va con­tes­tar-li que estu­di­a­ria aten­ta­ment la pro­posta. El Poeta dormí tran­quil aque­lla nit.