Cent dies

La con­venció política i periodística con­sis­tent a ator­gar cent dies de coll als governs entrants, de llarga tra­dició en les democràcies occi­den­tals, se sol inter­pre­tar com un acte de gràcia i de magnànima deferència per part dels rivals i dels cre­a­dors d'opinió (de vega­des no cal­dria sepa­rar els uns dels altres) cap als gover­nants novells, per tal que puguin posar en marxa la maquinària del poder amb un cert repòs i una legítima tran­quil·litat. En rea­li­tat, però, tots ho sabem i qui no ho sap és perquè viu al pla­neta Piru­leta, la teo­ria dels cent dies no és altra cosa que l'apli­cació mediàtica de la llei de fugues: es tracta de dei­xar arren­car a córrer el pre­si­dent i els mem­bres del seu exe­cu­tiu per, quan són a una distància prou panoràmica, obrir foc sense com­passió com aquell que es dedica a la cacera del sen­glar, del conill o de la tórtora, això últim en el cas dels polítics que quan no cor­ren, volen.

Aquests dies el senyor Artur Mas com­pleix la cen­tena de jor­na­des com a timo­ner naci­o­nal i no sem­bla espan­tat per les cano­na­des. Tan­ma­teix, hi arriba sense haver ni tan sols acon­se­guit posar en marxa el motor de l'apa­rell gover­na­men­tal. Es veu que es va tro­bar amb una car­raca que no tira ni amb rodes perquè l'ante­rior govern va cre­mar el motor. Ha pas­sat cent dies bus­cant peces de recanvi, una mànega per omplir el dipòsit i una gaso­li­nera que li fiï el com­bus­ti­ble, i tot ple­gat men­tre es mira i remira d'on treure el llast que cal dei­xar anar perquè la nau pugui avançar amb unes cer­tes garan­ties de no sot­so­brar, si no és que l'objec­tiu actual no és pas no enfon­sar-se sinó reflo­tar l'embar­cació.

Fa de mal dir si el catas­tro­fisme de l'exe­cu­tiu pel que fa al des­as­tre here­tat és o no és una exa­ge­ració per gua­nyar temps, tot i que tots els indi­cis abo­nen a pen­sar que hi ha argu­ments de sobres per esti­rar-se els cabells. Sigui com sigui, aquesta estratègia tre­men­dista pot tenir èxit com a meca­nisme de men­ta­lit­zació per al que ha de venir. Però hi ha el risc evi­dent que en comp­tes d'aixe­car la moral del per­so­nal, que fa molta falta, acabi enquis­tant el pes­si­misme. Perquè l'espan­tall de la tiso­rada no s'atu­rarà pas el dia cent sinó que el mal del qual hem de morir, par­lant dels comp­tes del país, no el conei­xe­rem al detall fins a l'apro­vació dels pres­su­pos­tos amb l'arri­bada de l'estiu.

El petit detall és que pel mig hi ha unes elec­ci­ons muni­ci­pals. I aquesta sin­to­nia de la reta­llada fa més nosa que ser­vei a tots els alcal­da­bles de la corda gover­na­men­tal actual, que estan lli­gats de peus i mans a l'hora de fer pro­me­ses perquè no saben d'on sor­ti­ran les mis­ses. Tot­hom sap que la pro­mesa, en política, té una fra­gi­li­tat gela­ti­nosa i una tex­tura esmu­nye­dissa. Però gene­rar con­fiança i vehi­cu­lar mis­sat­ges posi­tius és impres­cin­di­ble per reei­xir en una cam­pa­nya elec­to­ral. I l'onada vic­to­ri­osa que sem­blava, i en bona part encara sem­bla, que por­ta­ria CiU a domi­nar pri­mer el mapa naci­o­nal i després el muni­ci­pal, corre el perill d'esta­ve­llar-se con­tra les roques d'un estat col·lec­tiu depri­mit per la visió de les tiso­res de Dàmocles sus­pe­ses damunt el cap de tots els cata­lans.