Uniformitat

Com ja els vaig confessar en una altra ocasió, un servidor ja té una edat. Pertanyo a una generació que anava amb bata a l'escola. Perquè això de l'uniforme escolar es reduïa llavors a una bata blava de ratlles, sense cap marge per a la fantasia ni l'exhibicionisme. Res de pantalons grisos, camisa blanca, corbata a joc i blazer amb l'escut de l'escola brodat amb fil d'or.

De fet, jo vaig viure una etapa de transició. Quan entraves a l'escola ja sabies que la bata era obligatòria fins que arribaves al batxillerat superior. Els grans (a partir dels quinze anys, no es pensin) tenien permís per anar sense bata. També tenien permís per fumar al pati, però aquesta és una altra història. Però coincidint amb un canvi de direcció a l'escola, la bata es va convertir en un article voluntari per als alumnes del batxillerat elemental. No cal dir que l'endemà tothom se la va deixar a casa, per a desesperació de les mares.

Ara parlen de ressuscitar no sé si la bata o l'uniforme. I un dels arguments és que així es contribuirà a recuperar el respecte dels alumnes cap als seus mestres. Perdonin, però jo crec que el respecte no depèn dels uniformes, sinó de les famílies. Encara ara em vénen suors fredes de pensar què m'hauria passat si algun dia arribo a casa amb una nota dient que havia faltat al respecte a un professor. Ara no. Ara, quan el professor crida a l'ordre, algunes famílies es fan les ofeses i insisteixen a escoltar “la versió” del rei de la casa. O sigui, que si volem que torni el respecte cap als mestres, no hem de ressuscitar els uniformes, sinó canviar de famílies.