Moda del segle XXI

La moda està de sort. No és fàcil tro­bar en una ciu­tat impor­tant un esta­bli­ment tra­di­ci­o­nal que acon­se­gueixi un bon equi­li­bri entre la seva essència cen­tenària i la tre­pi­dant moder­ni­tat que inunda el món fas­hion. Santa Eula­lia ho ha acon­se­guit i de retruc ha donat nivell a un pas­seig de Gràcia amb més franquícies de fir­mes de luxe (no sem­pre d'igual nivell que les seves ger­ma­nes de París) que locals amb per­so­na­li­tat pròpia.

Luxe ‘retro'. El cas de la botiga que comanda Lluís Sans (ter­cera gene­ració) seria sem­blant als dels magat­zems Berg­dorf Good­man de la Cin­quena Avin­guda de Nova York, nas­cuts el 1899 i avui refe­rent de la mul­ti­marca de pres­tigi, però en versió cata­lana. Santa Eula­lia va començar a cami­nar el 1843 a Ciu­tat Vella i es diu així perquè els cli­ents li van posar aquest nom per ser al cos­tat d'una cape­lla dedi­cada a la santa que va ser patrona de Bar­ce­lona i els pro­pi­e­ta­ris el van res­pec­tar quan es van tras­lla­dar al pas­seig de Gràcia, pri­mer al número 60 i després al cap­da­munt del car­rer, on és ara. La remo­de­lació ha estat forçada perquè l'edi­fici va ser com­prat, per fer-hi apar­ta­ments de luxe, per Aman­cio Ortega, a qui en cap moment li va pas­sar pel cap posar un Zara als bai­xos. Ben al con­trari: la seva mare modista admi­rava els dis­senys de la Santa Eula­lia, que en els temps dau­rats de l'alta cos­tura eren al mateix nivell que Per­te­gaz o Pedro Rodríguez, i Lluís Sans no va per­dre pis­to­nada i va fer de la neces­si­tat vir­tut. Va con­trac­tar un pres­tigiós arqui­tecte de boti­gues (William Sofi­eld) i s'hi va llançar. Ha com­bi­nat mobi­li­ari guar­dat (arque­tes art decó, llums i magnífics pòsters dels anys 30), peces d'impacte de tota la vida com la gran escala que uneix les tres plan­tes i tocs nova­ior­que­sos de Sofi­eld.

Per­dre's en 2.000 m². El resul­tat és clàssic, però des­til·la moder­ni­tat en els detalls: el blanc pri­o­ri­tari del pis de moda feme­nina, l'espai pop up on pas­sa­ran coses (ara hi ha bar­rets de la Mai­son Mic­hel, bar­re­te­ria de Cha­nel)... Aquests dies la gent es perd pels seus 2.000 metres qua­drats, que inclo­uen la sas­tre­ria a la vista i un petit res­tau­rant gour­mand amb ter­ras­seta on podeu tro­bar des de xoco­la­tes d'Oriol Bala­guer fins a ama­nida d'avo­cats i anxo­ves de l'Escala.

Avui, retros­pec­tiva. La inno­vació arriba també per via digi­tal, ja que fa temps que Santa Eula­lia aposta per l'on line. Ahir els blo­cai­res de moda van veure la impac­tant façana il·lumi­nada des d'un balcó de la Pedrera en un pas­seig de Gràcia que va atu­rar el trànsit per a l'esde­ve­ni­ment. Avui la festa con­ti­nua al local del cos­tat (on ha estat la botiga men­tre han durat les obres) amb l'ober­tura d'una expo­sició que n'explica la història. Hi podreu veure també algun ves­tit d'èpoques pas­sa­des fet a la casa. Ara tot és prêt-à-por­ter de luxe triat per la dona de Lluís, San­dra Domínguez (amb qui com­par­teix negoci i trigèmins), que amb l'ober­tura ha afe­git alguns noms nous, com Vera Wang o Diane von Furs­ten­berg, a la llista de pri­me­res mar­ques. “És tot de nivell però no és pro­hi­bi­tiu”, apunta Sans, un home for­mat a Esade però amb un cap divi­dit entre la raci­o­na­li­tat i la cre­a­ti­vi­tat. Ideal per a la moda.