anàlisi
L'efecte Pujol
Quan amb tot el seu llarg camí de reflexió profunda Jordi Pujol ha d'admetre que ja no té arguments per sostenir el que ha estat el seu pensament polític de més de seixanta anys quant a l'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol, és que alguna cosa important està passant. Pujol no és una persona que canviï fàcilment el seu pensament. És tot el contrari del pensament líquid, i és un combatent en la defensa dels seus postulats, encara que no estiguin de moda. Per tant, arribar a un punt en què ha de revisar tot el seu discurs i acceptar una mena de fracàs, demostra una honestedat intel·lectual, i alhora que no és un fet superficial.
La crisi econòmica i el comportament del govern espanyol i la resta de polítics madrilenys, juntament amb tota aquesta campanya mediàtica i jurídica madrilenya contra Catalunya, provoquen diàriament a molta gent l'anomenat efecte Pujol, és a dir, gent que mai no havia pensat en la independència, ara han quedat sense cap argument per rebatre-la. I com que els catalans, tal com van les coses amb el govern espanyol, anem pel camí d'un gran conflicte fiscal i pressupostari amb l'Estat, la solució independentista anirà creixent per falta d'altres alternatives raonablement acceptables i possibles.
La plantada que aquesta setmana ha fet el conseller Andreu Mas-Colell, amb relació a les exigències de la ministra d'Economia i Hisenda, Elena Salgado, quan exigia al govern català doblar la correcció del dèficit, suposa un altre canvi important; un canvi que ja no passa desapercebut ni per a la premsa estrangera. I aquest conflicte ha estat tan inesperat i contundent que caminem cap al desemmascarant social i polític. Tothom haurà de mostrar-se tal com és i haurà de decidir si defensa els interessos nostres o els d'ells. Ja no hi ha espai per al sofisma, ni per als discursos interpretatius. Haurem de ser clars, perquè els números no entenen de subjectivitats. Són elements objectius.
Quan el PSC-PSOE tracta de mentider el conseller Mas-Colell, a més de ser força políticament incorrecte, es demostra una alineació clara amb els interessos espanyols d'Elena Salgado, i en cap cas amb els de Catalunya. Ara que hem vist fins i tot la carta en què es diu que la reducció de la despesa del 10% no és suficient i a més es comunica que no esperin més ingressos a banda dels ja coneguts, i en tot cas que incrementi impostos, el ridícul o la mala fe –perquè sembla ser que tenien còpia de la carta– de les declaracions socialistes és d'una dimensió extraordinària. En política no tot és acceptable. El mateix Carlos Ocaña, que en nom del ministeri fa la carta, admet que el dèficit actual és per no haver actuat correctament anteriorment, i en fa responsable la gestió del tripartit i especialment el PSC-PSOE, amb la complicitat imprescindible d'Elena Salgado. Més impostura impossible!
Tot i l'escàs ressò que va tenir en la premsa madrilenya, un altre canvi important ha estat el discurs d'Artur Mas a Madrid. La profunditat del canvi que s'està produint a Catalunya, encara no la perceben gaire, però els canvis i moviments socials es van gestant discretament fins que exploten. Tinc la sensació que Catalunya aquesta setmana ha començat a dir als espanyols les coses clares: “Espanya ha viscut per sobre de les seves possibilitats, a costa que Catalunya hagi viscut per sota de les seves”. El dèficit fiscal insuportable a què estem sotmesos, el transvasament de dèficit espanyol cap a nosaltres que pretén fer la ministra i l'exigència de reduir el nostre un 20% ens revela una evidència: només tenim arguments per sostenir l'efecte Pujol. Com deia el president Tarradellas, en política es pot fer tot menys el ridícul, senyors del PSC-PSOE.
