Opinió

LA TRIBUNA

Submissió a Déu

Ja es veu, suposo, que l'Islam no és només una religió, sinó fe religiosa identitària

Sorprèn que les revol­tes musul­ma­nes, mal­grat que con­ti­nuen vives i que el nom­bre de morts aug­menta, no sus­ci­tin els clàssics debats que acos­tu­men a sus­ci­tar aquesta mena de con­flic­tes. En part, s'explica perquè els con­flic­tes són interns, i en part no, perquè han escla­tat en països que, a diferència de la majo­ria de països musul­mans, man­te­nen rela­ci­ons polítiques amb països euro­peus, com ara França, Itàlia, Espa­nya i altres. Països, d'altra banda, oberts al turisme, dos dels quals, Egipte i Tunísia, molt visi­tats. Conei­xem els esce­na­ris de les actu­als revol­tes, però la natu­ra­lesa dels con­flic­tes ens depassa. La cul­tura musul­mana, en ter­mes gene­rals, ens resulta estra­nya. En el millor dels casos, exòtica. I en el pit­jor, hos­til. El cas és que l'empa­tia és poca, i d'ençà dels atemp­tats de les Tor­res Bes­so­nes, i dels que han vin­gut després, inclo­ent-hi l'atemp­tat de l'11-M a Madrid, ja no s'escau par­lar d'empa­tia. Els sen­ti­ments ja són uns altres, i les ganes d'opi­nar sobre qual­se­vol tema musulmà, nul·les. Segur que hi deu haver un con­junt de raons que ho expli­quen; que ho jus­ti­fi­quin, ja és més difícil. En el fons, és trist.

Des­fer el glaç

Difícil­ment tro­ba­rem una ocasió més propícia que aquesta per des­fer el glaç, i per superar el que hi pugui haver d'inhi­bició, o de seqüela traumàtica dels atemp­tats, i sobre­tot per pren­dre consciència que, a mesura que el des­co­nei­xe­ment aug­menta, l'hos­ti­li­tat també. I és recíproca. Mala peça en el teler, però de moment és la que hi ha. Tan­ma­teix, l'ocasió encara la tenim; i la con­ti­nu­a­rem tenint men­tre els con­flic­tes seguei­xin vius. Per­so­nal­ment, la vull apro­fi­tar, encara que només sigui per ser con­seqüent amb tot el que he dit, i també per apor­tar un refe­rent que ajuda a apro­xi­mar-se al rere­fons del con­flicte, i que mal­grat això, els arti­cles de premsa a penes l'esmen­ten. Em refe­reixo a l'Islam, la religió fun­dada per Mahoma el segle VII, que és religió, no en sen­tit con­ven­ci­o­nal, sinó en sen­tit excep­ci­o­nal, que només es dóna en el món musulmà: l'Islam ho és tot per als musul­mans; és la seva fe iden­titària i la pàtria comuna. El seu sen­ti­ment naci­o­na­lista és més islàmic que altra cosa; tenen més amor propi en defen­sar els seus valors comuns, islàmics, que no en defen­sar el país con­cret en què viuen. De l'Islam els ve tot, les coses bones, i les que no ho són tant. I és un refe­rent comú, d'arrel reli­gi­osa: una visió de la vida pre­si­dida per la sub­missió. I aquí sí que no es pot dir que el nom no fa la cosa, perquè la sub­missió és la clau que ho explica tot. Els musul­mans pre­guen pros­ter­nats; són fona­men­ta­lis­tes en relació amb l'Alcorà i fata­lis­tes en relació amb els esde­ve­ni­ments: si ha succeït, és senyal que “estava escrit”. Són estric­tes en l'obser­vança del Ramadà, dels cos­tums i de la tra­dició (inte­grisme que, en la seva deriva radi­cal, resulta perillós). Ja es veu, suposo, que l'Islam no és només una religió sinó fe reli­gi­osa iden­titària. L'auto­ri­tat està inves­tida de sacra­li­tat, altra­ment la sub­missió no seria santa, ni podria ser abandó en les mans d'Alà. Això ens porta a les autocràcies, un sis­tema de govern regit per un sobirà abso­lut, l'autòcrata, que imposa la seva volun­tat i gau­deix d'una impu­ni­tat tan gran, com qual­se­vol dèspota o tirà. I també un sàtrapa, algú que viu rega­la­da­ment com un príncep.

Riquesa i seducció

En les rela­ci­ons amb els governs occi­den­tals, l'autòcrata sap ser camaleònic: fa osten­tació de riquesa, i això és seduc­tor. I no són pocs els mem­bres de dife­rents governs que s'han dei­xat seduir, accep­tant regals, vacan­ces paga­des o fins i tot un pas­seig pel cel de Tunísia amb l'avió de Ben Alí, com és el cas ben recent de la minis­tra d'Exte­ri­ors de França. Per no par­lar de la venda d'armes. Aquí hi entra Espa­nya.

En fi, és tan sols una apro­xi­mació als fets. La revolta ve de la base. Si els fona­ments es bellu­guen, l'edi­fici tron­to­lla. I la revolta és islàmica, no menys que els cor­rup­tes. Les deri­ves ja es veu­ran. El que ara es veu té un mis­satge: “Sub­missió a Déu, tots; i adéu, cor­rupció”. Utòpic? Les revol­tes ho solen ser, però algu­nes aca­ben en refor­mes històriques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.