Rabelais contra els nans

Ja tinc ganes de lle­gir el Gar­gan­tua i Pan­ta­gruel de l'edi­to­rial Laer­tes. Rabe­lais és un dels meus herois. El vaig anar espi­go­lant en tra­duc­ci­ons infec­tes aquí i allà fins que en un viatge a París em vaig com­prar una adap­tació al francès modern pen­sada per a esco­lars. El capítol en què Gar­gan­tua mata un quart de milió de pari­sencs amb un tsu­nami de pixums és antològic. I el de l'edu­cació del seu fill Pan­ta­gruel també. I aquell en què Panurg gua­nya un debat amb un filòsof pedant només ser­vint-se de la mímica i els pets. Parlo de memòria, però em sem­bla que en el pròleg del lli­bre Rabe­lais ens recorda que l'hàbit no fa el monjo. Ens demana que con­fiem en la  intel·ligència i que tin­guem el coratge de lle­gir més enllà de la lite­ra­li­tat del text. Rabe­lais és un dels grans poe­tes de l'entu­si­asme i la curi­o­si­tat. Sem­pre bus­cava el punt en què la cul­tura es troba amb la natura, i en què el cos eleva l'espe­rit. És gro­lle­rot i de vega­des vio­lenta un pèl la prosa i dius, home Rabe­lais no cal que m'ho facis tan difícil, cony, però l'esforç sem­pre val la pena. Rabe­lais t'ense­nya a esprémer la part de joc que té la vida per afron­tar la part que té de seri­osa. Fran­ca­ment, no calia que les tra­duc­ci­ons de la meva època fos­sin tan dolen­tes perquè jo aprengués una mica de francès. Veure Rabe­lais ben traduït al català em farà pen­sar en la meva àvia quan em deia: “Ai, si jo tingués la teva edat i tot el que tu tens!”. Però estic con­tent pels joves. Rabe­lais t'ense­nya a matar polls, porcs, cucs, nans, cans, i tot el llarg seguit de bèsties que per sort no tenen ales perquè si voles­sin no ens dei­xa­rien veure el sol.