Les nostres embarassades

Diuen que els hos­pi­tals, les pre­sons i els mer­cats són la mesura de la qua­li­tat de vida real d'una soci­e­tat. Hi podríem afe­gir les esco­les, les bibli­o­te­ques, els trans­ports col·lec­tius, els lava­bos públics, etc. Aquests indrets, alguns dels quals no són fàcil­ment acces­si­bles als foras­ters, són tin­guts en compte a l'hora d'ela­bo­rar índexs de benes­tar psi­cològic i de salut social. Però no cal anar a gai­res esta­bli­ments ofi­ci­als ni reme­nar gai­res estadísti­ques per tenir una idea apro­xi­mada dels valors més arre­lats d'una soci­e­tat. El tracte que reben els vells, les emba­ras­sa­des i les cri­a­tu­res és molt reve­la­dor i no està necessària­ment vin­cu­lat al grau de desen­vo­lu­pa­ment econòmic. Soci­e­tats de les ano­me­na­des pri­mi­ti­ves tenen una estima reve­ren­cial pels més vells i donen una importància capi­tal als nens.

He sen­tit un crit a l'autobús: “Per favor, dei­xin seure la senyora emba­ras­sada que acaba de pujar!”. Era el con­duc­tor. L'autobús anava ple de gom a gom i amb l'atapeïment no es veia prou el bombo de la noia, que s'ha posat ver­me­lla com un tomàquet quan s'ha sen­tit el cen­tre d'atenció de tot­hom. Cer­ta­ment li han cedit un seient de seguida, però jo he sen­tit que el con­duc­tor comen­tava amb altres pas­sat­gers que hi ha gent molt fresca i que s'esti­mava més fer una crida com aque­lla que no supor­tar l'enro­jo­la­ment d'una dona pre­nyada a qui ningú fa cas. Ales­ho­res explica casos que fan caure la cara de ver­go­nya, sobre­tot per la tendència crei­xent de joves i no tan joves a ocu­par amb tota la barra els seients reser­vats. Explica que el truc con­sis­teix a mirar cap a una altra banda, a fer-se el dis­tret per no haver de cedir el seient a una per­sona que el neces­sita.

Tots els vells són els nos­tres vells, totes les emba­ras­sa­des són les nos­tres emba­ras­sa­des i tots els nens són els nos­tres nens. Això no s'hau­ria d'expli­car, hau­ria de ser un sen­ti­ment i una norma de con­ducta dels que s'apre­nen per imi­tació, amb la mateixa natu­ra­li­tat amb què s'aprèn a fer ser­vir una cullera i a res­pec­tar els semàfors. Quan una emba­ras­sada puja a l'autobús, hau­ria d'haver-hi bufe­ta­des per cedir-li el seient.