Abans del naufragi

“A mi em falta la carta de nave­gació. Sí, d'acord, tenim els pro­ble­mes que tenim a l'hora de nave­gar i hem de remar tots junts, però cap on anem?”. Ho deia l'altre dia un ter­tulià radiofònic par­lant de la crisi. Hau­ria pogut dir el mateix per par­lar de la vida.

El filòsof txec Jan Patocka pro­po­sava una reflexió. Som dins d'un vai­xell que s'enfonsa. El nau­fragi és una situ­ació objec­tiva que no depèn de nosal­tres. Pot pas­sar que igno­rem que estem nau­fra­gant o que ho sapi­guem. Els qui nau­fra­guen sense saber-ho mori­ran ofe­gats. Els qui ho saben pot­ser també, però són els únics que poden inten­tar sal­var-se. Aquests segons són més lliu­res, em diu la pro­fes­sora de bioètica Ester Bus­quets, perquè són amos de la situ­ació. I són més savis, penso jo: com a mínim no mori­ran enga­nyats.

La vida humana s'assem­bla al vai­xell de Patocka. Hi estem embar­cats. Quan la nau s'espat­lla no podem remol­car-la a port per repa­rar-la amb calma, sinó que l'hem de repa­rar en alta mar. “No podem sor­tir de la vida per pren­dre cura de la vida; la vida només té cura des de la vida mateixa, en plena tra­ves­sia”, asse­nyala Bus­quets. La pos­si­bi­li­tat de nau­fra­gar sem­pre hi és, i això ens angoixa.

En teo­ria, la filo­so­fia ens ajuda a superar aquest males­tar crònic. Nave­ga­rem més segurs si conei­xem el mar, si ens pre­gun­tem què és el món. “Convé haver après quel­com de les tem­pes­tes abans que arri­bin, perquè si no se'ns endurà una onada sense que puguem reac­ci­o­nar”, sosté la pro­fes­sora. No ens farà cap nosa saber (o intuir) alguna cosa sobre la direcció de la pròpia nau, de la pròpia vida, ni que només sigui per ofe­gar-nos amb conei­xe­ment de causa. O per tenir clar que hem fet tot el que hem pogut per evi­tar el nau­fragi. O per evi­tar-lo de debò i con­ti­nuar nave­gant.

Per més que vis­quem una vida plena de sen­tit, tard o d'hora nau­fra­ga­rem i glu glu glu. Però ves que no sigui veri­tat que a l'últim moment, just abans del nau­fragi abso­lut, ens tocarà fer balanç. En aquell temut ins­tant a mi m'agra­da­ria pen­sar que la tra­ves­sia ha val­gut la pena. No tant per morir en pau (un cop morta ja no tindré aquesta mena de pre­o­cu­pa­ci­ons) com per aca­bar de viure amb ple­ni­tud. Amb la sen­sació que no he mal­ba­ra­tat l'únic que tenia.

Hi ha l'opció de jugar a dis­treure'ns fins al dia del judici final. Diver­tim-nos fins a morir, que deia Neil Post­man. Però viure sense pen­sar em fa certa man­dra i molta por. Tam­poc sabria com posar-m'hi: tinc el mal cos­tum de donar massa vol­tes a tot, quan sovint més val­dria girar full. Pot­ser no ori­en­taré bé la nau, però què t'hi jugues que aca­baré mare­jada com una sopa.