Radiografia d'un fracàs
A partir d'un document de la Unió Europea, on es marca per al 2020 l'assoliment del 10 % màxim de fracàs i abandonament escolar, el departament d'Ensenyament ha encarregat a tota una sèrie de col·lectius implicats en el tema que hi col·laborin tot presentant propostes de millorament. Un dels grups cridats ha estat la Junta Central de Directors de Secundària de Catalunya. Així d'entrada, podem trobar pocs grups de professionals de l'ensenyament més ben informats. Han presentat una bateria de propostes prou potents, però la pena és que moltes ja són velles. No pas poc interessants, sinó velles. Amb això volem dir que si continua sortint,a hores d'ara, que cal millorar la convivència a l'aula, que cal millorar la formació del professorat, que cal augmentar els recursos escolars, que cal demanar més implicació dels pares, que cal demanar una societat menys laxa en la seva relació amb els joves… Malament. Significa que no s'ha avançat gens.
D'altres propostes són més interessants i novedoses. A mi m'ha sobtat la gosadia –ja era hora- de trencar amb el tabú de les divisions dels alumnes: Crear grups d'endarrerits per tal de tractar-los específicament i evitar la pèrdua de qualitat dels millors alumnes. Així mateix, proposen l'incentiu de regular les beques segons els resultats. No pas retirar l'ajut als dolents, però sí, augmentar-les per als bons. D'altres mesures propostes són discutibles: Implantar la jornada intensiva (diuen que és millor que la partida) i limitar la quantitat de repetidors (perquè són perniciosos per al grup i a ells mateixos no els serveix de gaire) L'informe dels directors no acaba d'aclarir, tanmateix, què fer amb els repetidors “sobrants”. I la sorpresa final (hem de suposar que amb coneixement de causa): Segons ells, no cal negligir que una part del fracàs escolar es deu al fet que a molts alumnes, quan arriben a l'ESO, se'ls detecta un transtorn de l'aprenentatge originat per causes físiques i psicològiques (segons estadístiques de l'Hospital Sant Joan de Déu podria afectar fins a un 15% de nois i noies)
Finalment, brilla per la seva absència, com gairebé sempre, l'autocrítica: Ni una sola de les propostes té en compte l'actitud i el rendiment del professorat. Ni una vegada es crida l'atenció sobre la necessitat d'un mínim control de qualitat professional. Els problemes són tots de fora i els professors no en tenen gens de culpa. Com a mínim és estrany, no?
