Chacón i Nadal

A còpia de des­men­tir-ho, hauríem d'accep­tar que el PSC no té un sec­tor cata­la­nista, sinó que tot el par­tit és cata­la­nista. Però els fets són més tos­suts que les parau­les –ja ho deia l'eslògan: “Fets, no parau­les”–, i de manera per­ma­nent l'ànima del PSC s'apa­reix amb la forma de la del PSOE. Ara en tenim un altre exem­ple amb l'ascens de la minis­tra Carme Chacón a pos­si­ble can­di­data en les primàries per relle­var Zapa­tero. Ofi­ci­al­ment, les primàries no estan con­vo­ca­des i Chacón no ha pre­sen­tat la can­di­da­tura, però tot l'apa­rell mediàtic ja s'ha enge­gat. Als mit­jans de comu­ni­cació dedi­quen espais a glos­sar la vida i mira­cles de la pre­can­di­data. Sobre­tot, en els mit­jans cata­lans i, també, en els mit­jans espa­nyols més afins a Zapa­tero –se suposa que la resta fa cos­tat a Rubal­caba o a cap dels dos–.

Tot i que Joa­quim Nadal va dir que Chacón, si aspira a pre­si­dir el PSOE i a ser can­di­data a pre­si­dir el govern d'Espa­nya, s'haurà de gua­nyar el vot de les bases del PSC, la sen­sació que es trans­met és que el PSC ja té defi­nida la can­di­da­tura de Chacón per situar-se al cap­da­vant del PSOE. Magnífic. Si el que volen és pre­sen­tar Chacón, que ho facin i que els vagi bé. Però hi ha un però. Men­tre l'aposta dels soci­a­lis­tes cata­lans per al PSOE és a punt, l'aposta dels soci­a­lis­tes cata­lans per a ells matei­xos és ine­xis­tent. La solució Nadal perquè pre­si­deixi el grup par­la­men­tari del PSC és una solució per sor­tir del pas –mal­grat que Nadal s'oferís a lide­rar el PSC si ho volen–. Una hipotètica can­di­da­tura a la Gene­ra­li­tat encapçalada per Nadal, després de l'epi­sodi del 1995, ni tan sols ser­vi­ria per sor­tir del pas. Tura, que ja va fer un assaig amb Hereu i no se'n va sor­tir, ja no pot pas­sar de ser un plat de segona taula. I a Mara­gall (Ernest), que ja ha dit que l'etapa dels Mon­ti­lla, Zara­goza i Iceta s'ha aca­bat, li han res­post que la seva (etapa) també s'ha aca­bat.

En resum, l'únic que té clar el PSC una vegada més és què ha de fer amb el PSOE –pre­pa­rar un bon cap de car­tell–, i no té gens clar què ha de fer amb ell mateix, més enllà d'ajor­nar qual­se­vol decisió per a la tar­dor o, millor dit, per quan s'hagi resolt, abans, la pri­o­ri­tat; és a dir, per quan s'hagi deci­dit qui mana al PSOE.