Barcelona era una festa

El 10-A ha esfon­drat tants de tòpics, ha car­re­gat tant d'orgull una ciu­tat neces­si­tada de moments estel·lars i pal­pi­tants, que val la pena posar-los en una llista i tenir-los tots ben pen­jats a la paret per retor­nar l'ànim quan cal­gui. Els tòpics, i els exer­ci­cis de nyic-nyic tan habi­tu­als en aquest país, van caure per si sols el 10-A. Per si sols pot­ser no és prou exacte dir-ho: ho van fer pos­si­ble els bar­ce­lo­nins, votant, tant “sí” com “no” però votant, bellu­gant-se per la con­sulta, per allò que cre­uen, exhi­bint múscul par­ti­ci­pa­tiu, fes­tiu. Un pas enda­vant en la pràctica democràtica, un movi­ment social, cívic –adjec­tius massa sovint fur­tats per les ins­ti­tu­ci­ons–, que no es pot ven­tar així com així.

Tot ple­gat en una ciu­tat que més d'una vegada han vol­gut fer dor­mi­tar en el somni dels jus­tos, sota la pàtina d'un cos­mo­po­li­tisme buit, d'una falsa moder­ni­tat d'apa­ra­dor que cau en l'equívoc de creure que tota iden­ti­tat és sem­pre i automàtica­ment un acte de pro­vin­ci­a­nisme. Quan, en rea­li­tat, només es tracta de con­ju­gar bé el binomi. Bar­ce­lona n'ha donat mos­tres cícli­ques, d'aquesta con­ju­gació equi­li­brada, l'únic que un cert ima­gi­nari esta­blert sem­blava haver-los obli­dat o vol­gut arra­co­nar.

Hau­rien hagut de veure el diu- menge llu­minós del 10-A, les iaies de 79 anys de Sants votant amb ale­gria a l'urna de Cot­xe­res, joves rega­lant tot el seu matí en una taula de votació. Han vin­gut i vin­dran mol­tes esce­nes i comen­ta­ris esbi­ai­xats després del 10-A, que miren de tacar, de tor­nar freak, de rebai­xar, de menys­te­nir el que va ser aquesta jor­nada i l'onada de con­sul­tes. Però tant és. Bata­lla de xifres a banda, tant qui va votar com qui va fer de volun­tari, com els que encara no hem pogut votar enlloc i ens vam haver de con­for­mar amb assis­tir a la festa, vam viure la cai­guda d'una tira­llonga de llu­fes: sobre les clas­si­fi­ca­ci­ons i eti­que­tes tor­tes al vol­tant de la cata­la­ni­tat i el sobi­ra­nisme (algú ha tin­gut el fetge de dir que tot ple­gat és com el mar­xisme als setanta), de la impli­cació dels joves, del paper de la gent gran a qui s'acusa d'immo­bi­lista, del motor dels bar­ris de Bar­ce­lona, de la mateixa capi­tal... Totes les eti­que­tes a terra, ben esban­di­des. I ara, a cami­nar.