Setmana Santa

–Pre­para el palmó, Tronxo.
–I ben gros que el tinc.
–Hi faràs el gall de pan­ses.
–Mocós, ver­go­nya a ven­dre. Sor­ti­rem can­tant i can­tus­se­jant. I jo amb perill d'entre­pus­sar a les esca­les, men­tre uns pixa­pins ens vigi­len com si fóssim al temps de quan les bèsties par­la­ven.
–Dilluns i dimarts, dor­mint, Tronxo.
–No tant dor­mir, mocós, que a mis­ses hi surt Déu Pare cri­dant que no badem, que tenim el Fill ficat a les nos­tres tras­que­res. I aquells, empar­pa­lats per la llei, es cre­gue­ren que era un tro.
–Tronxo, el dime­cres Judes.
–Què saps tu, mocós. Era el futur minis­tre d'Eco­no­mia del govern de sant Pere. Tan minis­tre que cisava. Tan pobre home que va trair l'Amic. I va pen­jar-se. Pot­ser és als cels just perquè es va pen­jar de tan pene­dit.
–Tronxo, que t'esbar­ries.
–Fill meu, Tronxo, no t'esbar­ries.
–Vós m'ente­neu, Mes­tressa.
–Au, fill meu, bon dijous.
–Un de molt savi me n'ha fet saber una i bona. El pare­nos­tre no parla del pa de cada dia. Diu que diu que Déu ens doni avui el pa del Demà. Diu que de l'eter­ni­tat.
–Tronxo fill, deixa't de savis.
–Ai, Mes­tressa, Get­se­maní.
–Get­se­maní, fill meu.
–Tronxo, d'aquesta no n'entenc res.
–Mocós, ets tan eixe­rit com dóna un cartó, però no pots plo­rar i menys enten­dre com Déu va ser tan nos­tre que va suar sang. Afei­xu­gat de dolor i més afei­xu­gat per les penes dels homes. En un ins­tant, fora de temps, se sen­tia punyit per totes, totes les nos­tres mala­ven­tu­res. Des de l'absurd de les guer­res fins a la des­es­pe­ració d'aque­lla mos­seta amb l'ànima buida.
–Tronxo, en sé d'homes de cartó.
–Ho sem­blen, moltíssims no saben res de l'hort de les oli­ve­res, d'altres no en volen saber, d'altres no sur­ten del plor sense conèixer l'àngel del con­hort.
–Diven­dres Sant, fill meu.
–I Vós, Mes­tressa, sabent-ne de males, veient-lo pas­sar amb la cara esbar­re­llada, veient-lo morir en un dar­rer clam. No ho obli­da­reu mai.
–Mai, fill meu, però va venir dis­sabte.
–Ho sé, Mes­tressa. Men­tre la colla se sen­tia retuda, Vós éreu tot espe­rança. Sabíeu que benau­rats els pobres i que els arri­ba­ria ací baix un tast del Regne dels cels.
–I va res­sus­ci­tar, Tronxo, fill.