Capitans

Fent neteja de pràctiques de cursos passats, he trobat al despatx un retall de diari de fa tretze anys, en què dos juristes debatien sobre “el dret a l'autodeterminació” arran de les reformes estatutàries que havien començat a demanar Catalunya i el País Basc.

Tretze anys i res ha canviat a Catalunya, excepte en el fet que la reforma, ja feta, no ha esgotat cap pretensió, ans al contrari, ha obert ferides aquí i allà i ha acabat per donar peu a la visibilitat dels moviments independentistes i d'aquells altres que, més o menys bel·ligerants, s'hi oposen frontalment.

Tretze anys sense mirar-nos endins i preguntar-nos si no som de nou sobre la mateixa pedra, a punt de caure pel mateix pendent.

Ja durant la primera, però sobretot en la Segona Guerra Mundial, els moviments obrers de tot Occident van clamar per una unió proletària que no respongués a la (burgesa) demanda de defensar la terra, perquè no hi ha gaire diferència entre un explotador alemany i un francès, com no n'hi ha entre un cas Palau de per aquí i un Gürtel de més enllà, o una Marbella de tots. Oblidaven socialistes i comunistes que la maldat tampoc distingeix entre rics i pobres, però crec que entre els seus triomfs es troba recordar que qualsevol mena de nacionalisme, beneficiós quan cohesiona la comunitat, és perillós quan es transforma en pecat.

Pecats. Ara que tan justament s'aixeca la indignació pel pecat d'avarícia que sense dubte es troba en el falliment del nostre estat del benestar, ara hem de recordar que aquesta avarícia és transversal, que no sap de fronteres, ni de cognoms. Ara que comencem a albirar la covardia dels governants passats a afrontar la seva feblesa i dels presents a dir la veritat sobre el que són o volen, ara cal recordar els dos pecats que dormen en el fons de la derrota del model territorial de la Constitució: en el cafè per a tots que va voler esborrar la diferència entre els diversos territoris, donant a totes elles les mateixes competències, hi dormia un estrany pecat d'enveja, que volia aniquilar un altre pecat, i aquest també s'ha de veure, el de la supèrbia de qui creu que ser diferent és ser millor.

Qui creu que la diferència és en si mateixa bona, s'equivoca, com s'equivoca qui a cop uniformant vol evitar la singularitat que, sumada, equival a riquesa de cosmovisió. Dic tot això perquè a partir del 10 d'abril de 2011, un bon grapat de persones ha sentit més a prop la il·lusió de la independència. Però la paraula il·lusió té dos sentits, i per un d'ells a certs il·luminats se'ls tracta com a il·lusos. Perquè aquesta il·lusió, com totes, té dues cares, i en la menys positiva s'amaga la supèrbia que he esmentat i que, per exemple, ens ha fet construir una part de la llengua i una part del nostre dret civil per distanciar-nos.

Però també s'amaga una certa inconsciència que pot ser majorment preocupant a curt termini: la de pensar que tenir un estat independent fa més independents els seus membres, la de pensar, a la marxista, que per tenir (si fos cert) més diners el nou estat en tindríem més els ciutadans, i que en el cas que es diners ens arribessin, seríem les persones més lliures.

El mateix dia que trobava el retall de diari que ha donat peu a tot això, visionava per a una altra pràctica, el final de la pel·lícula Invictus. El Mandela que va viure presoner durant tres dècades va eixir-ne íntegre per ser capaç de recordar cadascun dels prop de 4.000 dies de captivitat que l'única independència que mai li podrien arrencar la duia dins i el feia, ens pot fer a tots en qualsevol circumstància, “capitans de les nostres ànimes”.