Gremi sense idees

Aquesta setmana ha tingut lloc amb prou èxit el cicle de cinema constituït per 10 produccions catalanes. L'ha impulsat l'Institut Català de les Indústries Culturals per promocionar el cinema català en localitats fora de Barcelona. S'han triat deu produccions seguint dos criteris: pel·lícules premiades en festivals internacionals o que hagin estat èxits de taquilla: Aita; Bicicleta, cullera, poma; Elisa K; La mosquitera; Pa negre; Herois; Enterrat; Viatge màgic a l'Àfrica, Bruc, i Coneixeràs l'home dels teus somnis. I parlant de somnis, vet aquí el paradís somiat per la bel·licosa, ignorant i mentidera unió gremial de distribuïdors i exhibidors de cinema a Catalunya: la cosa catalana, que la pagui la Generalitat (i de vegades, ni així). Aquest gremi és conservador i té poques idees. Els paralitza la por i són poc competitius. Per això es posen furiosos amb la qüestió de la normalització de la llengua catalana. En el fons, tant se'ls en dóna el català o el finès; el que els preocupa és una suposada davallada de clients. Fixin-se, però, que ells, fins ara, o no han fet o han seguit amb retard multitud d'accions per millorar la competitivitat experimentades de fa anys a Europa i als Estats Units. La iniciativa de més èxit –l'única– és la instauració del dia de l'espectador. Poca cosa més. Els abonaments, els descomptes, les targetes de client, etc. s'han admès amb tan poques ganes i amb tan poca energia que no han triomfat. De fet, la immensa majoria de la gent ni tan sols sap que existeixen. Els distribuïdors i exhibidors nostrats només saben plorar (en català). No diem que les condicions actuals siguin bones, però el seu conservadorisme històric els impedeix de reaccionar amb força pel que fa a la comercialització. En volen exemples? No cal anar gaire lluny per trobar-ne: fa un mes, una multitud de sales de París van oferir durant una setmana, en totes les sessions, en tots els cinemes, una rebaixa del cinquanta per cent. Sense condicions. Motiu: l'arribada de la primavera. Tal com ho senten. I es queden tan amples. Efecte? Multiplicació directa d'entrades venudes. Resultat final? Facturació superior. S'imaginen una acció així a Barcelona? S'imaginen a les sales de cinema, per exemple, dos períodes de rebaixes a l'any, com a les botigues? Impossible. Almenys, sort que distribuïdors i exhibidors tenen localitzada la culpa dels seus mals: la normalització de la llengua catalana.