El professor Sobrequés

Duran les pri­me­res dècades del fran­quisme, el vell ins­ti­tut del car­rer de la Força era una impen­sa­ble illa de certa nor­ma­li­tat ciu­ta­dana i cul­tu­ral en el mar mise­ra­ble d'una ciu­tat vençuda, acla­pa­rada, des­es­pe­rançada, rònega i trista de la llarga post­guerra. El sis­tema opres­sor del règim pla­nava indis­cu­ti­ble en l'aire quiet de l'antic con­vent, però entre aquells murs rea­pro­fi­tats s'hi res­pi­ra­ven espur­nes d'inqui­e­tud intel·lec­tual, escalf d'huma­ni­tat i de con­vivència, brots d'espe­rança en un futur pos­si­ble. Ens hi podíem ima­gi­nar sen­tir-nos ciu­ta­dans. L'ins­ti­tut del car­rer de la Força, únic a la ciu­tat, podia cape­jar el tem­po­ral que havia pro­vo­cat el gran des­as­tre de la guerra i la implan­tació del règim fran­quista, gràcies al tremp d'alguns dels pro­fes­sors que for­ma­ven el claus­tre. Gent d'ordre, això sí, dòcils pot­ser en les for­mes, però poc “afec­tes” a l'espe­rit d'un règim dis­po­sat a con­ver­tir el país en una enorme caserna. Per no dei­xar-me cap nom, només citaré el direc­tor de la meva època –el senyor Flo­rit–, mossèn Manel Fuen­tes i el pro­fes­sor d'història, San­ti­ago Sobrequés. El museu d'història ja pre­para el seu cen­te­nari. En van fer la pre­sen­tació fa dies. Molts dels que omplíem la sala n'havíem estat alum­nes. No el recordo pas com un pro­fes­sor espe­ci­al­ment bri­llant. En la meva memòria era dis­cret, ama­ble, pròxim, fami­liar, com­pren­siu, efi­ci­ent. Havia assu­mit el seu paper d'edu­ca­dor en un petit ins­ti­tut de províncies, atent a les tas­ques de cada dia, sense pre­ten­si­ons. La seva vida cenyida a la Girona del moment s'entén prou bé quan explica per carta al seu amic Vicens Vives el pro­grama d'un cap de set­mana qual­se­vol. El dis­sabte a la tarda s'estarà a casa; el diu­menge anirà a missa amb la família, com­prarà el diari, i pas­se­jarà, parant el sol, per la Gran Via; a la tarda serà a casa. L'amis­tat amb Vicens Vives esde­vindrà molt impor­tant. Pro­ba­ble­ment, serà el seu amic qui l'empe­nyerà a empren­dre tre­balls d'inves­ti­gació de gran enver­ga­dura, que Sobrequés rea­litzà amb enorme tre­ball i encert. La his­to­ri­o­gra­fia cata­lana li deu apor­ta­ci­ons defi­ni­ti­ves sobre algu­nes eta­pes molt impor­tants del nos­tre pas­sat.

Però crec enten­dre que va ser el Sobrequés dis­cret i pròxim el que va saber impli­car-se en la vida de la ciu­tat, el que donà la cara quan calia fer cos­tat als ges­tos neces­sa­ris per recu­pe­rar la dig­ni­tat. Això, el règim no li per­do­nava. L'última vegada que hi vaig par­lar –cap als setanta– pre­pa­rava opo­si­ci­ons per a catedràtic d'Uni­ver­si­tat per evi­tar que el gover­na­dor civil el fes fora de Girona. Coin­cidírem un parell de vega­des a la bibli­o­teca de la Casa de Cul­tura. Ell, estu­di­ant i jo, pre­nent notes pel que després va ser Trenta cares, trenta creus i una de canto. Va apro­var, tot sigui dit.