Els teatres del Paral·lel

Una de les bones notícies dels darrers temps a Barcelona és l'esforç de diversos col·lectius per mirar de potenciar el Paral·lel, una via popular que encara continua essent un eix important del nostre teatre però que, se sap prou, es troba certament lluny d'altres temps d'esplendor. Això, naturalment, no s'aconsegueix en quatre dies, ni depèn tampoc de cap resolució administrativa o d'una mera voluntat política, per oportuna o necessària que sigui. Fa falta una suma de voluntats que, si més no, ja s'ha posat en moviment, de manera que s'hi han implicat d'una manera molt activa tant l'Ajuntament i el sector privat com la gent del món de l'espectacle i els veïns. Per fortuna, de la suma de totes aquestes aportacions ja n'han sortit recentment uns quants resultats ben tangibles: el nou Molino, que va obrir les portes l'octubre passat, després de tretze anys de silenci; el nou bar de tapes dels germans Albert i Ferran Adrià, que porta el nom de Tickets i que es comunica amb la cocteleria 41º; l'adquisició per part del municipi d'un Teatre Arnau que estava tancat des de feia deu anys i que amenaçava ruïna; o la inauguració recent de l'Artèria Paral·lel, gestionat per la SGAE. Són peces essencials, totes, encara que sens dubte en faran falta d'altres que aniran venint i que potser aconseguiran dinamitzar definitivament una zona urbana que havia quedat massa oblidada.

No tot han de ser obres, però, ni tan sols representacions o locals de cara al públic. Al mateix temps que es retorna la vitalitat al carrer i es restauren alguns edificis, hi ha una altra operació que és tan o més important que les que acabem de descriure: es tracta de recuperar la memòria d'una via que, al llarg d'una colla de dècades, havia tingut una animació desbordant i que havia concentrat un elevat nombre de sales de teatre, amb varietats i gèneres certament ben diferents. Aquesta recuperació inclou l'aparició de llibres com l'encara prou recent que Lluís Permanyer va dedicar a El Molino o la monografia que acaba de publicar-se dedicada al Gran Teatro Español i escrita per Josep Cunill.

De fet, l'Español, que era precisament on ara hi ha l'Artèria i que té una història molt llarga i molt fecunda, necessitava un estudiós certament competent que en seguís el rastre des d'aquell llunyà 1892 de la seva fundació. I, realment, l'ha trobat en la persona d'un investigador que, ara fa una dotzena d'anys, ja ens va retornar la memòria i la presència de l'Elena Jordi, una bella i sensual noia berguedana que va triomfar a la Cort del Paral·lel i de la qual s'havia anat perdent el rastre. Josep Cunill tenia, doncs, els coneixements i la passió necessaris per reconstruir d'una manera minuciosa la trajectòria del teatre on precisament l'Elena Jordi va triomfar amb els seus vodevils, i on va seduir no sols les masses populars, sinó també tota una colla de bohemis, periodistes, lletraferits i noctàmbuls que l'adoraven i que n'escrivien cròniques entusiastes al Papitu. És clar que el teatre va tenir altres moments de glòria, des dels seus inicis circenses i els èxits de les pantomimes dels Onofri fins a les temporades espectaculars d'en Pepet Santpere, que marquen el límit de la cronologia d'aquest llibre (1935). Resta encara per fer tot l'estudi posterior, des de la guerra i el franquisme fins ara mateix, però això ja serà feina per a una continuació que desitjaríem tan propera en el temps com fos possible.

Parlar de l'Español no és, tampoc, referir-se exclusivament a aquell teatre que molts dels seus primers i més assidus clients coneixien col·loquialment com el circ dels cacauets, per la quantitat de clofolles que quedaven al terra i per davant del teatre en acabar les funcions. És parlar, també, de la cèlebre cafeteria tan lligada a la personalitat incomparable de Josep Carabén i peça fonamental del complex del qual es va dir, amb el llenguatge emfàtic de l'època, que era “la catedral laica del Paral·lel” o el “conservatori del vodevil català”. El cafè, certament, va ser una peça inseparable de tota aquesta història, amb unes dimensions enormes –sens dubte el més gran de Barcelona–, amb una munió impressionant de taules atapeïdes que ocupaven les amples voreres del Paral·lel durant el bon temps i amb regions autònomes tan populars i concorregudes com l'espectacular sala dels billars. La menció del cafè permet evocar també els temps heroics de les cèlebres tertúlies, on anaven a parar, a més dels anarquistes i republicans de l'inici del segle passat, els peixaters, els burots, els sorollosos gitanos, els aragonesos que treballaven a Barcelona, els sergents aquarterats a les Drassanes, els artistes de varietats i, naturalment, els policies encarregats de vigilar tots els anteriors. Allí van fer-se, certament, moltes de les reunions, conxorxes, conspiracions, discussions, mítings i projectes més o menys eixelebrats que, per exemple, van alimentar el moviment obrer durant molt i molt de temps...

El llibre Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel ens retorna totes aquestes pàgines esgrogueïdes de la història, on també figuren els esforços que es van fer per la presència d'un teatre al Paral·lel en llengua catalana. Fugint de les falses llegendes que han proliferat en excés en parlar del Paral·lel, Josep Cunill ho ha sabut fer amb detall i amb vivesa, com si davant nostre anés desfilant el retaule brillant de tantes generacions i de tanta gent anònima que van construir un munt d'il·lusions i de somnis en la foscor d'aquella sala.