Un segon de primera

D'entrada la meva enho­ra­bona per haver acon­se­guit un tri­omf fruit de la constància i la feina ben feta. Parlo dels ger­mans Roca després que els han con­si­de­rat el segon millor res­tau­rant del món, per mi el pri­mer perquè, amb tots els res­pec­tes pel Noma danès, que segons els ente­sos és el pri­mer, no crec que vagi a Copen­ha­guen per com­pro­var-ho; sin­ce­ra­ment no em fa falta, aquí ja vaig ben ser­vit. Al Celler de Can Roca, tal com el conei­xem ara, només hi he men­jat una vegada, tot i que la seva cuina l'he tas­tada en diver­ses oca­si­ons, al Mas Mar­roch o a Cap Roig, per exem­ple. En canvi m'he asse­gut al res­tau­rant dels seus pares, a Taialà, unes quan­tes vega­des més. I els haig de con­fes­sar que em feia tanta o més gràcia conèixer el res­tau­rant dels orígens que no pas el que repre­senta el pre­sent i el futur dels reco­ne­guts res­tau­ra­dors. Això no impe­deix, però, que pugui reconèixer els mèrits d'en Joan, en Josep i en Jordi, perquè ja fa anys que el seu pres­tigi el couen a foc lent. No en va una de les carac­terísti­ques de la cuina tra­di­ci­o­nal de la qual han begut és aquesta cocció en què una flama vigo­rosa llepa len­ta­ment el cul de les cas­so­les. Només de sen­tir-los i de veure'ls t'ado­nes que també són dipo­si­ta­ris d'uns altres valors, que apli­cats a la cuina o a qual­se­vol altre àmbit tenen els matei­xos resul­tats, bons resul­tats. Els Roca no només cre­uen en la seva feina sinó que hi bus­quen l'excel·lència cada dia, tre­ba­llant. La labo­ri­o­si­tat és una cons­tant, no els han cai­gut els anells si han hagut de tre­ba­llar de sol a sol perquè cre­uen que la ini­ci­a­tiva, l'entu­si­asme i la cre­a­ti­vi­tat, són neces­sa­ris per inno­var, per ser els pri­mers, per tenir empenta, fac­tors que els por­ten cap a aquest objec­tiu. I, un cop acon­se­guit, tot i que puja l'auto­es­tima no s'abaixa mai la guàrdia, i sem­pre es manté la sen­zi­llesa perquè, mal­grat els bons resul­tats, no cal fer-ne osten­tació pública. Al mateix temps també han sigut capaços en tot aquest temps de prac­ti­car amb res­pon­sa­bi­li­tat una gene­ro­si­tat amb la resta. Són sin­cers i es man­te­nen ferms per exi­gir-se una auto­dis­ci­plina que poten­cia la cul­tura de l'esforç i els empeny a superar-se cada dia, amb pre­mis o sense, amb reco­nei­xe­ments o sense, perquè han estat edu­cats en uns valors que els por­ten a creure en la seva feina per veure'n els resul­tats. És per això que per mi el Celler és un segon de pri­mera.