Catalunya neutral

La colonització de la política, de la cultura, de l'economia i la llengua, és determinant per aconseguir un assentament i domini de la societat i del territori ocupat. Però per tal que un grup social esdevingui definitivament sotmès i amansit cal fer-li oblidar la seva història, la seva identitat: despersonalitzar-lo. A hores d'ara Catalunya trontolla en caràcter, en identitat, i minva la idiosincràsia que li ha estat pròpia. Hi ha tres factors que han determinat aquest afebliment: la política d'erosió i anticatalana que des dels governs centrals s'ha portat a terme durant el darrer segle; la dèbil (re)vindicació sociopolítica feta des de Catalunya, i les immigracions. Ens referirem eminentment a aquesta darrera qüestió provant d'apreuar fins a on aquestes cultures han superat (en xifres absolutes) la pròpia catalana –no valorarem les seves aportacions–; i farem una presumpció del nombre d'habitants a Catalunya amb un sentiment d'identitat o d'identificació amb ella que els aferma la voluntat d'involucrar-se en les reivindicacions d'aquest país. Tot entenent per identitat el sentiment de pertànyer a una comunitat, a un poble; i que aquest sentiment s'obté bé per herència, per temps de convivència o per propi desig. En tractar-se de valorar sentiments, em permetran fer xifres intuïtives. Vegem. Dels 7 milions que actualment viuen a Catalunya, farem tres grups: 1.- La població autòctona (3 milions). D'aquests suposarem que dos tenen el sentiment esmentat; 2.- Dels immigrants espanyols o els seus descendents (3 milions), n'hi implicarem la meitat; i, 3.- Considerarem que els recents nouvinguts estrangers (1 milió) no han tingut prou temps per identificar-s'hi plenament. Fent aquest sumatori, restarien 3 milions i mig d'habitants que tenen un sentiment inequívoc d'identitat catalana. Però aquesta població està formada, en certa mesura, per persones ja cansades, la qual cosa aprima aquest nombre. Així, doncs, als 3 milions i mig n'hi hauríem de restar mig milió, per exemple. En conseqüència, de la totalitat del poble català (el format per aquells que viuen a Catalunya) únicament 3 milions tindrien una ferma consciència de compromís amb Catalunya.

Què podem deduir d'aquestes xifres? Doncs que l'esmicolament social a Catalunya és manifest. I una societat dividida és una societat que esdevé feble, desorientada i flegmàtica. Com a ciutadans catalans agredits per injúries, espoli i odi –tot fomentat per la dreta més agra–, ben poc fem a banda de queixar-nos i renegar a la intimitat. Se'm recordarà ara el «milió de segadors»; els 400.000 manifestants «pel dret a decidir»; els 5.000 a Brussel·les, i... I poca cosa més. Però, són equiparables aquestes demostracions amb el nou Memorial de Greuges que a hores d'ara podríem redactar? Penso que no. La política catalana és poc contundent; el capital català és, com qualsevol altre capital, neutral; els mitjans de comunicació són majoritàriament neutrals. En definitiva: Catalunya és neutral perquè el gruix de la societat catalana és neutral. I la integració de la immigració a la societat que l'acull és cabdal per a ambdós col·lectius. Acceptació, respecte i desig són els factors necessaris perquè els nouvinguts assoleixin de mica en mica la implicació i la identitat pròpia del país d'acollida. Identitat que esdevindrà la dels seus descendents. Donades aquestes circumstàncies, Catalunya recuperaria la minvada identitat, l'empenta, la unió i la força per reivindicar amb decisió i segura els seus desigs.

Catalunya desitja trobar un satisfactori acoblament a l'Espanya de les autonomies; dins una Espanya, sigui federal o confederada, o com a estat independent a l'Europa dels vint-i-molts. Però l'acord amb Espanya –imprescindible per a qualsevol de les alternatives– mai no serà bo per a Catalunya si no es porta a terme amb una societat unida per voluntats comunes. No n'hi ha prou que alguns grups d'intel·lectuals i d'opinió tinguin la catalanitat com a excel·lència. Cal que prenguin consciència que la desunió social és la causa de l'actual feblesa, de l'apatia per la reivindicació. Aquesta tèbia actitud contribueix al descrèdit i manca de respecte envers Catalunya; cal que actuïn conseqüentment capgirant aquesta tendència pusil·lànime i despertant l'ànima dels catalans. Cal estimular als nouvinguts el desig i l'orgull de pertànyer i defensar aquesta terra; cal sensibilitzar el conjunt de la societat que quan Catalunya és maltractada per la històrica hegemonia centralista, tots som maltractats i tots en patim les conseqüències. Cal, pel bé de tots, fer pinya.