Cercant escola

Els grecs ja van donar molt de valor a l’educació dels infants. La seva dèria per l’aprenentatge va quedar palesa en la seva recerca en àmbits com la filosofia, l’art o la literatura. Els romans, en la plenitud de l’imperi, acollien a les seves llars professors, majoritàriament grecs, per ensenyar els seus fills.

Des de l’antiguitat fins a l’època medieval no existia la pedagogia pròpiament dita. És a partir del segle XVI que comencen a aparèixer moviments dedicats a la docència tant a l’Església Protestant com a la Catòlica. Entre els segles XVII i XVIII s’afermà la creença que per a un bon creixement econòmic i polític de les nacions cal preparació i ensenyament per als ciutadans. Aleshores es creen institucions per a la formació de professors, evolucionen les teories al respecte i es milloren els sistemes pedagògics.

Un dels moments més difícils és el d’escollir escola. Quan el desconcert supera els pares n’hi ha que es decideixen per una de les anomenades escoles de prestigi. Ja tenim la solució: pagant sant Pere canta, i segur que l’encertem –resolen–. Però no sempre és així: l’èxit no està garantit si el deixeble no té la capacitat i voluntat prèvia per ser un bon alumne.

Aquestes escoles assoleixen el prestigi en exhibir els bons resultats obtinguts pel seu alumnat. I per tal d’aconseguir fàcilment aquest repte res millor que comptar exclusivament amb estudiants brillants, d’aquells que “van sols”. Algunes d’aquestes escoles de “prestigi” empren bona part de les següents guises per aconseguir aquesta denominació:

1. Disposen d’un excel·lent sistema de propaganda ja que vendre’s és imprescindible, i el boca-orella és massa lent. 2. Les matrícules són prou elevades per excloure els nivells socials menys acabalats i aconseguir així una elit social més selecta i homogènia. 3. Si l’escola és estrangera hi pot haver rotacions de professors joves que venen amb la intenció d’adquirir experiència. Les conseqüències són nefastes: ni s’integren a l’escola ni s’impliquen amb l’alumnat. 4. Al moment oportú els tutors criden als pares dels alumnes que van més justos per posar-los al corrent que “el seu fill no treballa prou i li anirien bé classes de reforç”. 5. Si tot i les classes particulars, després d’uns anys l’alumne no aconsegueix el nivell que interessa al col·legi, tornen a parlar amb els pares i els plantegen l’alternativa de buscar una altra escola ja que “hem pogut constatar que no té prou capacitat per seguir el nivell del nostre centre”. 6. Si disposen d’un departament d’assistència especialitzada per a l’alumnat que pugui detectar dislèxies, manca de concentració o altres dificultats, de vegades provocades per la deixadesa de la mateixa escola, aquest departament actuarà en connivència amb el centre: les dificultats són de l’alumne i les haurà de superar privadament. 7. Les activitats extraescolars és un servei extra que ha d’implicar ingressos extres. 8. Res d’AMPA. Millor prescindir-ne. I si no fos possible s’han de controlar introduint famílies fidels al centre dins l’associació. 9. Quan els nens es queixen del menjar l’escola sempre defensa que l’equilibri alimentari resta garantit pel centre i el que passa és que els marrecs estan molt consentits a casa i que són una mica llepafils –això dit amb un xic de gràcia no molesta els pares–. 10. L’escola mai no s’equivoca: l’avalen els excel·lents resultats obtinguts pels seus alumnes any rere any.

Aquesta manera de fer evidencia una manca d’ètica que clama al cel, però dona reputació i resultats econòmics magnífics.

Generalment EN l’ensenyament públic no hi ha matemàtics, químics o filòlegs que donin classes de la seva especialitat. A la privada sí que n’hi ha però això no és garantia d’excel·lència. Aquests professors han estudiat amb l’esperança d’exercir la seva especialitat, que no és precisament l’ensenyament. Així és probable que aquests titulats acabin frustrats com a treballadors i incompetents com a mestres. L’escola pública, en canvi, es nodreix de professors que han escollit aquesta professió per vocació i que s’han preparat de valent per superar unes complexes oposicions.

“Qui escriu en l’ànima d’un nen, hi escriu per sempre més”. Aquest aforisme anònim podria haver estat escrit per algun filòsof grec o pel més rellevant dels educadors del segle XVIII, Jean-Jacques Rousseau. Però parem atenció al que digué l’escriptor francès Chevalier de Bruix (1728-1780): “Per fer negocis no cal enginy, n’hi ha prou no tenint delicadesa.” L’ensenyament, allò que va néixer des de la filosofia, la poesia i la filantropia, es torna, sovint, un negoci en què la delicadesa és una assignatura pendent i el negoci, una finalitat. Hi ha escoles que practiquen aquestes maneres a la perfecció i amb prestidigitació hi aconsegueixen prestigi. Ni el màgic Andreu ho faria millor.

L’OCDE conclou, respecte del darrer informe PISA, que “els alumnes que estudien en centres privats solen tenir un millor rendiment en les avaluacions del darrer informe que els qui ho fan en centres públics, però els alumnes dels centres públics immersos en un context socioeconòmic semblant al dels alumnes dels centres privats solen tenir un rendiment igual de bo”.