opinió
Catalunya neutral
La política catalana és poc contundent, el capital català és neutral, els mitjans de comunicació són neutrals. En definitiva, el gruix de la societat catalana és neutral
La colonització de la política, de la cultura, de l'economia i la llengua, és determinant per aconseguir un assentament i domini de la societat i del territori ocupat. Però per tal que un grup social esdevingui definitivament sotmès i amansit cal fer-li oblidar la seva història, la seva identitat: despersonalitzar-lo. A hores d'ara Catalunya trontolla en caràcter, en identitat, i minva la idiosincràsia que li ha estat pròpia. Hi ha tres factors que han determinat aquest afebliment: la política d'erosió i anticatalana que des dels governs centrals s'ha portat a terme durant el darrer segle; la dèbil (re)vindicació sociopolítica feta des de Catalunya, i les immigracions. Ens referirem eminentment a aquesta darrera qüestió provant d'apreuar fins a on aquestes cultures han superat (en xifres absolutes) la pròpia catalana –no valorarem les seves aportacions–; i farem una presumpció del nombre d'habitants a Catalunya amb un sentiment d'identitat o d'identificació amb ella que els aferma la voluntat d'involucrar-se en les reivindicacions d'aquest país. Tot entenent per identitat el sentiment de pertànyer a una comunitat, a un poble; i que aquest sentiment s'obté bé per herència, per temps de convivència o per propi desig. En tractar-se de valorar sentiments, em permetran fer xifres intuïtives. Vegem. Dels 7 milions que actualment viuen a Catalunya, farem tres grups: 1.- La població autòctona (3 milions). D'aquests suposarem que dos tenen el sentiment esmentat; 2.- Dels immigrants espanyols o els seus descendents (3 milions), n'hi implicarem la meitat; i, 3.- Considerarem que els recents nouvinguts estrangers (1 milió) no han tingut prou temps per identificar-s'hi plenament. Fent aquest sumatori, restarien 3 milions i mig d'habitants que tenen un sentiment inequívoc d'identitat catalana. Però aquesta població està formada, en certa mesura, per persones ja cansades, la qual cosa aprima aquest nombre. Així, doncs, als 3 milions i mig n'hi hauríem de restar mig milió, per exemple. En conseqüència, de la totalitat del poble català (el format per aquells que viuen a Catalunya) únicament 3 milions tindrien una ferma consciència de compromís amb Catalunya.
Què podem deduir d'aquestes xifres? Doncs que l'esmicolament social a Catalunya és manifest. I una societat dividida és una societat que esdevé feble, desorientada i flegmàtica. Com a ciutadans catalans agredits per injúries, espoli i odi –tot fomentat per la dreta més agra–, ben poc fem a banda de queixar-nos i renegar a la intimitat. Se'm recordarà ara el «milió de segadors»; els 400.000 manifestants «pel dret a decidir»; els 5.000 a Brussel·les, i... I poca cosa més. Però, són equiparables aquestes demostracions amb el nou Memorial de Greuges que a hores d'ara podríem redactar? Penso que no. La política catalana és poc contundent; el capital català és, com qualsevol altre capital, neutral; els mitjans de comunicació són majoritàriament neutrals. En definitiva: Catalunya és neutral perquè el gruix de la societat catalana és neutral. I la integració de la immigració a la societat que l'acull és cabdal per a ambdós col·lectius. Acceptació, respecte i desig són els factors necessaris perquè els nouvinguts assoleixin de mica en mica la implicació i la identitat pròpia del país d'acollida. Identitat que esdevindrà la dels seus descendents. Donades aquestes circumstàncies, Catalunya recuperaria la minvada identitat, l'empenta, la unió i la força per reivindicar amb decisió i segura els seus desigs.
Catalunya desitja trobar un satisfactori acoblament a l'Espanya de les autonomies; dins una Espanya, sigui federal o confederada, o com a estat independent a l'Europa dels vint-i-molts. Però l'acord amb Espanya –imprescindible per a qualsevol de les alternatives– mai no serà bo per a Catalunya si no es porta a terme amb una societat unida per voluntats comunes. No n'hi ha prou que alguns grups d'intel·lectuals i d'opinió tinguin la catalanitat com a excel·lència. Cal que prenguin consciència que la desunió social és la causa de l'actual feblesa, de l'apatia per la reivindicació. Aquesta tèbia actitud contribueix al descrèdit i manca de respecte envers Catalunya; cal que actuïn conseqüentment capgirant aquesta tendència pusil·lànime i despertant l'ànima dels catalans. Cal estimular als nouvinguts el desig i l'orgull de pertànyer i defensar aquesta terra; cal sensibilitzar el conjunt de la societat que quan Catalunya és maltractada per la històrica hegemonia centralista, tots som maltractats i tots en patim les conseqüències. Cal, pel bé de tots, fer pinya.
