Orelluts

No fa gai­res colum­nes comen­tava el cas d'un grup de poble que eren a Bar­ce­lona i van haver de tru­car a uns amics perquè els guies­sin per tro­bar-hi un bar. Es va obrir un debat, que no va dur a con­clu­si­ons evi­dents, sobre si aquest “ore­llu­tisme” era un cas aïllat o una carac­terística molt estesa entre els de poble. Aquest cap de set­mana he obser­vat un procés con­trari –en aquest cas m'atre­veixo a dir que és mul­ti­tu­di­nari– d'ore­lluts de l'àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona que es ras­quen la but­xaca davant de qual­se­vol de poble que es posi una saca per sobre dels texans men­tre sona una flauta pels alta­veus del car­rer. La fas­ci­nació dels metro­po­li­tans pels fes­ti­vals medi­e­vals és tan gran que un acte tan sen­zill com com­prar un pa els sem­bla tan aven­tu­rer que es fan fotos per immor­ta­lit­zar l'escena; per a ells, aquesta com­pra feta en una parada amb ten­dal a un comer­ci­ant dis­fres­sat d'extra de les pel·lícules de Robin Hood és tan exòtica com men­jar cucs amb els indis de l'Ama­zo­nes. Cons­ci­ents d'aquesta fal·lera que els pro­por­ci­ona uns bons ingres­sos, els indígenes s'esfor­cen any rere any a incor­po­rar nove­tats perquè l'interès no decai­gui, i aquesta Set­mana Santa, a Calonge, s'han superat: un grup de vai­lets han posat un gra­pat de xais en un tan­cat i han cobrat un euro per per­sona pel pri­vi­legi d'entrar i poder tocar les bèsties. S'han fol­rat, amb aquesta idea tan sen­zi­lla, que farien bé s'estu­diar els rama­ders: es poden fer la barba d'or mun­tant visi­tes guia­des per als urba­ni­tes i cobrant-los a canvi d'expe­ri­men­tar l'emoció de pal­par el bes­tiar. Fins i tot es podrien estal­viar molta feina, con­ven­cent-los, per exem­ple, que donar men­jar als ani­mals és molt emo­ci­o­nat i cobrant-los un tant per l'aven­tura de donar pinso als porcs.