Ganduls

Els que ens hem guanyat –amb molt d'esforç– una sòlida reputació de ganduls, ens sentim ofesos quan ens ho retreuen. A vegades, quan algú ens acusa d'indolència, ens vénen unes irrefrenables ganes de protestar i refregar el nostre currículum per la cara del milhomes de torn. Si no ho fem és perquè, bé, perquè ens fa un punt de mandra. I és així com, per pura injustícia, se'ns considera gent desvagada que s'hi ajeu mentre d'altres, suposadament, treuen la llengua per la boca i sempre estan tan enfeinats que fa mitja por. El nostre únic pecat, esquenadrets pobrissons, és que practiquem el raonable hàbit de reposar abans de cansar-nos. Saber reposar abans de cansar-se requereix molta capacitat de reflexió, molta sang freda. L'habitual és anar de bòlit i esbufegar. I, sobretot, lamentar-se de tanta i tanta feina. No tenir temps per a res és el gran programa dels atrafegats professionals. Pensar que tenen tanta feina els té permanentment ocupats. Ja sé que avui és el Primer de Maig i això pot sonar poca-solta, però pensin en les guerres que ens hauríem estalviat si alguns haguessin estat més mandrosos. Nosaltres, els titllats de ganduls, ens limitem a no caure en l'error de voler fer alguna cosa quan no hi havia res a fer. Admirem aquells éssers superiors que no fan res en concret, però que això ho fan molt bé. El nostre fort és aconseguir que no es noti que treballem i aguantar la pressió. Ens fa pànic la vella dita: si es nota que treballes és que no treballes bé. Un servidor va titular un llibre No fer res i altres ocupacions. Va ser una feinada. Els mandrosos sempre acabem fent la feina. El que passa és que no en sentim la urgència i, a triar, no la faríem, però és que, en el fons, no ens en sabem estar. I és que a nosaltres, pensin el que pensin, el treball ens agrada. I encara diria més: ens fascina i ens hi podríem asseure i contemplar-lo hores i hores. I consti que, si no fos perquè un està condicionat per l'espai, aquesta columna no s'acabaria mai.