Dharma

Us pren­dreu un res­pir, heu dit. Teniu neces­si­tat de des­can­sar i de pair tot el que heu fet fins ara, que no ha estat poc. A mi em sabrà greu, sem­pre donava una certa segu­re­tat saber que tenies la Dharma a un cop de telèfon, però ho entenc. Fa molt de temps que la cam­peu, i cor­reu el perill de con­ver­tir-vos en aquells músics que per­se­guei­xen l'eterna joven­tut en una edat en què comen­cem a ser més a prop de l'eter­ni­tat que de la joven­tut.

La Com­pa­nyia Elèctrica Dharma sou un refe­rent. Heu mar­cat els moments de tota una gene­ració. En les hores impor­tants sem­pre hi heu estat, fent de banda sonora del país. Pot­ser no heu estat els més venuts, ni els més escol­tats, ni els més tele­vi­sius. El que no es pot negar és que us heu con­ver­tit en uns dels més carac­terístics. Si algú ha mar­cat estil propi, heu estat vosal­tres. Avui hi ha un so Dharma que és incon­fu­si­ble, i qual­se­vol que us senti tocar, encara que no cone­gui la peça en con­cret, sabrà que hi sou al dar­rere.

Tenir una forta per­so­na­li­tat musi­cal és una de les coses més difícils i valu­o­ses que hi ha. Per des­comp­tat, un estil pot agra­dar més o menys; ara bé, el que no ofe­reix dis­cussió és que dei­xar una marca pròpia a les ore­lles de la gent és a l'abast de ben pocs músics. No sé si quan vau fer la vos­tra pro­posta de fusió, entre la tra­dició cata­lana i la cosa elèctrica, éreu cons­ci­ents del que fabricàveu. Ara mateix segur que en sou, i podeu dir amb el cap ben alt que heu fet història. Des­can­seu tant com vul­gueu, però tor­neu ben aviat amb les piles ple­nes.