Articles

LA CONTRACRÒNICA

La gran afirmació

A tres quarts de 9 del ves­pre l'equip va aga­far la paraula a l'entre­na­dor i va fer emmu­dir el Ber­nabéu. L'eloqüent defensa dels valors posi­tius de Guar­di­ola a la sala de premsa en la prèvia va tenir l'efecte desit­jat en l'ambi­ent bar­ce­lo­nista. I en els seus juga­dors. Van enten­dre el mis­satge, van reco­llir l'encàrrec. Guar­di­ola havia deci­dit fer un pas enda­vant. S'havia guar­dat la carta de res­pon­dre, com només ell ho sap fer, les insídies de Mou­rinho per al moment més impor­tant. Ni abans del par­tit de lliga al Ber­nabéu ni abans de la final de la copa del Rei. Com si sabés que l'atac més directe del tècnic por­tuguès seria just abans de la semi­fi­nal de la lliga de cam­pi­ons. Va mirar a les càmeres i va desem­mas­ca­rar frase a frase totes les cam­pa­nyes orques­tra­des per Mou­rinho i Pérez per dis­tor­si­o­nar la rea­li­tat. Guar­di­ola va asse­nya­lar el dia i l'hora per dei­xar petja en la història i els seus juga­dors es van apli­car per escriure-la amb la cal·ligra­fia que només ells saben escriure. La càrrega nega­tiva que Mou­rinho havia escam­pat va que­dar desac­ti­vada pel magnífic par­tit de fut­bol que el Barça va fer ahir a Madrid. Amb una actu­ació memo­ra­ble del juga­dor des­co­mu­nal que és Messi. Queda el par­tit de tor­nada, però no esbor­rarà el que es va veure ahir.

L'esce­nari del par­tit va ser al gust del Madrid, entre­gat a tots els desig­nis de Mou­rinho. El Madrid ho havia negat tot. La veri­tat a la sala de premsa. La gespa tallada. L'aigua per regar. La llen­gua cata­lana per als cata­lans (fins a punt de començar el par­tit). Les este­la­des. I, és clar, el fut­bol. Per sort, a tres quarts de 9 començava el par­tit. Era l'hora del Barça. Amb set juga­dors de casa i Keita en el lloc d'Ini­esta. Amb la pilota als peus. Amb el cap ben alt. Tot i la gespa alta i sense regar. Tot i l'agres­si­vi­tat del rival. Es van limi­tar a jugar a fut­bol i a apli­car el pla que havia dis­po­sat el seu entre­na­dor. Guar­di­ola no va variar el dibuix habi­tual de 4-3-3. Però sí que va pren­dre deci­si­ons per mirar d'acon­se­guir més fluïdesa en el joc i més espais. Pedro i Villa es van man­te­nir engan­xats a les ban­des res­pec­ti­ves. Res de des­mar­cat­ges en dia­go­nal cap al cen­tre, només, en tot cas, amb la pilota. Però sem­pre l'havien de rebre a la banda. Alves tam­poc no tran­si­tava per tota la banda dreta fins al fons; estava més pen­dent de Di María, però sí que par­ti­ci­pava en l'inici de les juga­des. Els dos únics juga­dors que tenien lli­be­rat de movi­ments eren Messi i Xavi. Els altres tenien com a pri­o­ri­tat man­te­nir la posició i només bas­cu­lar cap enda­vant o cap enrere en funció de la situ­ació de la pilota.

El Madrid va començar el par­tit pres­si­o­nant molt amunt, inten­tant inti­mi­dar els blau­grana. Però abans del pri­mer quart d'hora van haver d'aflui­xar, de recu­lar, i espe­rar el rival ficats dins el seu camp. El camp se'ls feia llarg, ample, pro­fund. I no podien arri­bar a tot arreu, perquè el Barça duia la pilota de la defensa a la punta esquerra o a la punta dreta una vegada i una altra. Al minut 16 hi va haver un gest reve­la­dor de Cris­ti­ano Ronaldo, que va dema­nar ajuda dels seus com­panys per pres­si­o­nar els cen­trals i, en veure'ls acu­lats, es va desen­ten­dre també ell de córrer rere la pilota. El juga­dors blau­grana asse­gu­ra­ven molt cada pas­sada per no per­dre pilo­tes en zona de perill, però acon­se­guien arri­bar a l'àrea i crear més perill que en els par­tits pre­ce­dents. Es tro­bava a fal­tar Ini­esta. Però hi va haver Keita. El pit­jor del malià és que no pot fer d'Ini­esta. Però el millor és que fa de Keita, una garan­tia de fia­bi­li­tat.

A la segona part el Madrid va tor­nar a inten­si­fi­car la pressió i l'agres­si­vi­tat, fins que es va que­dar amb deu. El gol que havia cui­nat el Barça durant tot el par­tit va arri­bar després d'una bona jugada d'Afe­llay, rema­tada per Messi. El segon, se'l va inven­tar sol l'argentí. Colos­sal.

L'última inter­venció de Guar­di­ola en el par­tit va ser fer entrar Sergi Roberto. Va ser un canvi amb mis­satge: aquí ens teniu, jugant amb un a colla de nois fets a casa, i gua­nyant per 0-2. Men­tres­tant, a la grada, a Mou­rinho ja se li veia a la cara que davant la premsa l'únic argu­ment que apor­ta­ria seria l'expulsió de Pepe. Al final, la seva actu­ació a la sala de premsa, a part de pre­vi­si­ble, va sonar gro­tesca. Va ser encara més Sali­eri que el per­so­natge de Crakòvia. Des que Guar­di­ola l'ha desem­mas­ca­rat, Mou­rinho ja és tan sols un per­so­natge patètic. Com aquell rei que anava des­pu­llat i tot­hom ho veia però ningú s'atre­via a dir-li-ho. Però no és ficció, és rea­li­tat. Les seves afir­ma­ci­ons són inad­mis­si­bles en un entre­na­dor i la UEFA ho hau­ria de valo­rar.

En dos dies, Guar­di­ola no només ha encar­ri­lat la clas­si­fi­cació per a la final de Wem­bley. També ha con­ver­tit Mou­rinho en un lamen­ta­ble Sali­eri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.