Articles

La llarga ombra de l'Avui

Hi ha una sèrie d'inter­ro­gants a fer-se davant la presència crei­xent de dia­ris en català. Un d'ells és veure la tra­jectòria que ha fet pos­si­ble aquest espe­rançador avenç. Símbol d'una soci­e­tat lliure i democràtica, d'una nor­ma­li­tat plena que, a poc a poc, el país va gua­nyant.

L'any 1936 hi havia una tendència que anava cap a l'hege­mo­nia de dia­ris publi­cats en català, tot es des­truí amb el fra­cas­sat cop d'estat mili­tar. La revo­lució con­seqüent i el tri­omf fran­quista. El català era posat fora de la llei, a la volun­tat geno­cida del Règim hi col·labo­ra­rien uns sec­tors econòmics que sota l'aixo­pluc de la dic­ta­dura renun­ci­a­ven a ser caps de brot del país sem­pre que això anés acom­pa­nyat d'abso­luta llicència i impu­ni­tat a l'hora dels nego­cis, els sous a pagar, l'ofec de qual­se­vol rei­vin­di­cació social i la bene­dicció d'una Església naci­o­nal­catòlica lliu­rada al fran­quisme, agraïda per creure que aquest havia sal­vat la ins­ti­tució, alhora que li ator­gava tota mena de pri­vi­le­gis.

I així fou en qual­se­vol mitjà de comu­ni­cació de mas­ses durant tota la dic­ta­dura. Des del 1936 fins al 1975. L'odi del naci­o­na­lisme espa­nyol més extrem, el fran­quisme, trobà ali­ats que han estat silen­ci­ats per l'esquerra espa­nyola, des de mit­jans libe­rals exi­li­ats fins a mit­jans repu­bli­cans. També foren els anti­fran­quis­tes del món social i polític els que s'enfron­ta­ren pri­mer a tal crim cul­tu­ral publi­cant de manera digna en llen­gua cata­lana els seus dia­ris, revis­tes i opus­cles clan­des­tins. L'Església cata­lana fugí del naci­o­nal­ca­to­li­cisme i publicà revis­tes infan­tils i cul­tu­rals en la llen­gua del país des de publi­ca­ci­ons empa­ra­des pel Con­cor­dat amb la Santa Seu.

Fou l'Avui el 23 d'Abril de 1976 qui va tren­car l'opressió cul­tu­ral de tants anys de pro­hi­bició publi­cant en llen­gua cata­lana (faria el mateix sent el pri­mer diari digi­tal de l'Estat espa­nyol) i errors pro­pis i ene­mics insòlits amb desig ani­hi­la­dor van por­tar-lo a estar en perill de mort diver­ses vega­des. A finals del 2009 Her­mes Comu­ni­ca­ci­ons, edi­tora del diari El Punt, l'adqui­reix i l'empeny. Dar­rere l'Avui van aparèixer altres dia­ris en català, alguns en doble edició català i cas­tellà, i ara últi­ma­ment el diari Ara, i d'aquí a pocs dies l'edició en català del degà de tots, La Van­guar­dia. L'Avui ha estat plan­ter de peri­o­dis­tes de tots els dia­ris. El somni d'aquells folls que es llançaren a publi­car altre cop dia­ris en català està a punt de fer el cim. Obvi­a­ren tots els rao­na­ments asse­nyats i van començar a cami­nar. L'ombra de l'Avui, per damunt de des­con­si­de­ra­ci­ons, par­ti­dis­mes, sec­ta­ris­mes i mala fe s'ha impo­sat, el camí cor­recte de l'Avui l'han hagut de seguir des de des­de­nyo­sos edi­tors i peri­o­dis­tes fins a gent que menys­te­nia la nos­tra llen­gua i ara en fan pública defensa. Els ha cai­gut la bena dels ulls.

És la millor notícia de premsa que La Van­guar­dia es publi­qui en català, el somni de molta gent que sem­pre l'ha tin­gut de diari de capçalera i l'ha acom­pa­nyat tota la vida. Hi haurà qui hi veurà un perill per altres publi­ca­ci­ons, crec que hi ha espai cul­tu­ral i lingüístic per a tot­hom. De la mateixa manera que hi ha diver­ses opci­ons i sen­si­bi­li­tats polítiques n'hi ha d'haver en la premsa quo­ti­di­ana. Des del desig d'una vida cata­lana nor­mal com la de qual­se­vol altre poble d'Europa, hem de donar suport a aques­tes ini­ci­a­ti­ves empre­sa­ri­als. Cal recor­dar que cap diari impos­si­bi­lita la lec­tura d'un altre i que tots són com­ple­men­ta­ris.

Tinc viu l'afecte pro­fund, per­so­nal i pro­fes­si­o­nal amb La Van­guar­dia, el meu diari del cor i de sem­pre, sé que en Manuel Ibáñez-Esco­fet seria feliç si ho pogués veure. El mateix puc dir de Jaume Lorés, Josep Benet, Pere Cal­ders, Tísner, el pare Bat­llori, el Coro­nel Esco­fet, Manuel de Pedrolo, el bisbe Deig, Núria Folch o tants cata­lans d'arreu del món, o del meu pare. Però res hagués estat pos­si­ble sense l'Avui i tots els teme­ra­ris visi­o­na­ris impul­sors, peri­o­dis­tes, subs­crip­tors, lec­tors i gent que li han donat suport i vida fins al pre­sent. El creure en la nor­ma­li­tat de la cul­tura cata­lana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.