M'odien

Sem­pre he cre­gut que passo ina­per­ce­but per gai­rebé tot­hom. Sóc de cos­tums nor­mals: tre­ba­llo, faig vida caso­lana, acom­pa­nyo els meus fills a l'escola; a vega­des vaig a missa i no em perdo cap bateig o enter­ra­ment de la família. Nor­mal, diria jo. Però no. En aquests moments gau­deixo de l'odi més ferotge, per dos fets: m'agrada el fut­bol i sóc català. El pri­mer pot ser evi­ta­ble, però el segon ja és molt més difícil, diria que impos­si­ble. Si algú em pre­gunta per la meva capa­ci­tat d'odiar, no tindré res­posta d'imme­diat; sóc cons­ci­ent que estic a favor del sen­tit comú, l'hones­te­dat i la trans­parència en el que dic i penso. Això em des­qua­li­fica per ser entre­na­dor del Madrid, ja ho sé. No odio la vida, tam­poc la mort, i l'espai del mig m'interessa. És clar que, a vega­des, odio les dones, però per coses sim­ples: sem­pre saben on he dei­xat les claus del cotxe. No em sento capaç de sen­tir odi uni­ver­sal. Els polítics diuen que no tenen cap ene­mic, però es perquè els seus amics són els que pro­fes­sen i exe­cu­ten l'odi. Si no, que algú m'expli­qui les tri­ful­gues del PSC i el PPC amb les seves cases mare. El cas de l'alcalde Hereu serà de lli­bre de text, en els anys que vin­dran: ja que els seus tràfecs cris­ti­ans no han estat a esti­mar els seus ene­mics, sinó en l'odi dels seus ali­ats. Diuen que odiar és humà, però ningú no reco­mana què hem de fer aquells que som espo­li­ats.