Opinió

Opinió

Estat de canvi

Hi ha un fet de meridiana claredat: els estats, i els models d'estat, es poden canviar; les nacions no

El dia 12 de maig de 1936, ara fa setanta-cinc anys, una repre­sen­tació de polítics giro­nins inte­grada per Josep Puig Puja­des, antic comis­sari dele­gat de la Gene­ra­li­tat a Girona i en aquell moment dipu­tat a les Corts Gene­rals espa­nyo­les en repre­sen­tació del Front d'Esquer­res, i els com­pro­mis­sa­ris per Girona Àngel Casals Noguer i Emili Riera Gironès van visi­tar la ciu­tat de Toledo. Les actes muni­ci­pals con­ser­va­des a l'Arxiu Muni­ci­pal toledà no ens per­me­ten conèixer les raons a les quals res­po­nia l'estada a la capi­tal cas­te­lla­no­man­xega. Podríem aven­tu­rar, però, que estava lli­gada al fet que el mateix dia al matí les Corts espa­nyo­les, a Madrid, varen pro­cla­mar Manuel Azaña pre­si­dent de la República.

Con­tents, és de supo­sar, de les aten­ci­ons rebu­des i gens temo­ro­sos d'expres­sar les seves opi­ni­ons polítiques, dei­xa­ren escri­tes en el pro­to­col·lari Lli­bre de Fir­mes de la ciu­tat del poc després tris­ta­ment famós Alcázar, la següent frase: “La visión de la vieja España nos anima a cons­truir la nueva España fede­ral que soñamos los cata­la­nes.”

Escas­sa­ment dos mesos després que aques­tes parau­les fos­sin escri­tes, la rebel·lió mili­tar con­tra el govern legítim de la República va donar pas a una cru­enta Guerra Civil i aquell somni d'Estat fede­ral que havien anhe­lat els polítics giro­nins s'esvaïa per dei­xar pas a una altra forma d'Estat, dic­ta­to­rial i san­guinària.

En poc temps, doncs, dos models d'Estat (no el fede­ral sinó el repu­blicà i el fran­quista) foren impo­sats, l'un democràtica­ment i l'altre per la força de les armes, als ciu­ta­dans cata­lans i, per extensió, també als espa­nyols.

Una recent estada per motius pro­fes­si­o­nals a Suïssa m'ha permès visi­tar, a Berna, l'Assem­blea Fede­ral, és a dir, l'equi­va­lent a les Corts, a Madrid. Els con­fesso la meva sen­sació d'admi­ració quan a la sessió plenària que s'estava desen­vo­lu­pant en aquell moment, el pre­si­dent de la cam­bra s'adreçava a l'hemi­ci­cle en francès, les pro­pos­tes dels dipu­tats eren en ale­many o en italià, indis­tin­ta­ment, i la res­posta de la pre­si­denta de la Con­fe­de­ració Suïssa era, una altra vegada, també en francès. I això en un país on la llen­gua domi­nant és l'ale­many en un per­cen­tatge que supera el 70% del total dels seus habi­tants.

Un altre model d'Estat, doncs, on el res­pecte a la plu­ra­li­tat és con­si­de­rat un bé fona­men­tal i on aquesta mateixa diver­si­tat esdevé un incen­tiu que con­ver­teix el país helvètic en una admi­nis­tració de con­tras­tada eficàcia: 3,5% d'atur en aquest con­text de crisi mun­dial. Podríem con­cloure, doncs, que Suïssa és un Estat que fun­ci­ona, pos­si­ble­ment perquè no defuig les con­sul­tes popu­lars per cop­sar el parer de la ciu­ta­da­nia que li delega l'auto­ri­tat.

L'Estat euro­peu que ostenta el lide­ratge en els per­cen­tat­ges d'atur (20% i que pre­su­mi­ble­ment arri­barà en pocs mesos als cinc mili­ons de per­so­nes deso­cu­pa­des) afronta, com sabem, el res­pecte a la diver­si­tat amb unes altres eines que podríem exem­pli­fi­car amb els tris­ta­ment cèlebres “pin­ga­ni­llos”, que una patètica sessió al Senat espa­nyol es va ocu­par de posar en evidència. Cap esforç de ses senyo­ries d'arrel espa­nyola, que reben supo­sa­da­ment els seus sala­ris per con­tri­buir a fer fun­ci­o­nar la maquinària esta­tal, de com­pren­dre un altre idi­oma que no fos el seu i una nova i osten­tosa pública demos­tració que la ignorància és la dar­rera cosa que es perd.

L'Estat és, abans de res, una estruc­tura admi­nis­tra­tiva que té com a suprema funció pro­cu­rar el bé dels seus admi­nis­trats. Tot i els per­ma­nents esforços des de l'admi­nis­tració esta­tal de voler igua­lar Estat i Nació, hi ha un fet de meri­di­ana clare­dat: els estats, i els models d'estat, es poden can­viar; les naci­ons no.

Per aquest motiu voldríem tenir, i man­te­nir, un Estat quan aquest fos eficaç, quan admi­nistrés els recur­sos públics amb equa­ni­mi­tat i visió de futur, quan s'anti­cipés a les situ­a­ci­ons de risc que es pogues­sin pro­duir, quan equi­librés ingres­sos i des­pe­ses dels dife­rents ter­ri­to­ris i naci­ons que voluntària­ment el vol­gues­sin inte­grar, quan res­pectés i potenciés la diver­si­tat, quan cregués en la plu­ra­li­tat de les cul­tu­res, quan valorés les diferències.

Tallada, i mai recu­pe­rada, la via fede­ral que havien som­niat els nos­tres polítics giro­nins set dècades i mitja enrere, i vista la deso­la­dora eficàcia de l'Estat que ens admi­nis­tra, algú encara dubta que hauríem de cami­nar cap a la cerca d'una nova estruc­tura admi­nis­tra­tiva que atorgués a la nos­tra Nació la capa­ci­tat de gau­dir del seu propi Estat?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.