Allò que no diu ‘La Vanguardia'

Que La Van­guar­dia tin­gui una edició cata­lana és una notícia excel·lent. Excel·lent perquè els lec­tors podran acce­dir al pro­ducte en la seva pròpia llen­gua, és clar, i perquè els autors cata­lans també hi podran escriure, però sobre­tot perquè si en 130 anys l'empresa no n'havia tin­gut cap neces­si­tat, que ara faci el pas vol dir que alguna cosa es mou. Cal tenir pre­sent que par­lem d'un diari que ha sobre­vis­cut a tot, des de l'expro­pi­ació per la guerra fins al con­trol directe del règim fran­quista. En una entre­vista de Pilar Rahola (amb una enorme quan­ti­tat de sabó), Javier de Godó ho diu amb abso­luta clare­dat: “És un acte cohe­rent amb el mer­cat que tinc. La Van­guar­dia s'ha adap­tat a tots els moments de la història de Cata­lu­nya, i seria una falta de refle­xos empre­sa­rial no pren­dre ara la decisió, perquè la rea­li­tat ha can­viat i La Van­guar­dia sem­pre con­necta amb la rea­li­tat”. Ara només cal espe­rar que el model de llen­gua no sigui el de la versió cata­lana d'El Periódico: una mera (i dis­cu­ti­ble) tra­ducció de l'ori­gi­nal cas­tellà. La versió cata­lana (en for­mat digi­tal) de l'entre­vista de Pilar Rahola fa dir a Javier de Godó aquesta perla: “Ens han esti­mat fer molt mal amb això del català, com si no fóssim un gran expo­nent de cata­la­ni­tat”. Una badada de tra­ducció (“esti­mat” per “que­rido”) que no ha de ser –Déu no ho vul­gui– cap mal ave­rany sobre el futur.