El contraplà

Abbas Kia­ros­tami, a Shi­rin, mos­trava el ros­tre d'un cen­te­nar de dones en un tea­tre men­tre veien una peça clàssica. No mos­trava mai el que les dones veien, només la seva cara. El con­traplà només es mani­fes­tava pels sons d'una repre­sen­tació invi­si­ble. La idea de mos­trar qui veu l'hem vist en els infor­ma­tius quan han mos­trat un des­patx de la Casa Blanca on Barack Obama, Hillary Clin­ton i altres mem­bres del gabi­net mira­ven un moni­tor de tele­visió. De cop, el ros­tre de Hillary Clin­ton reflec­tia un lleu cal­fred que evi­den­ci­ava que allò que estava veient era emo­ci­o­nant, intens i, pro­ba­ble­ment, ter­ri­ble. Què esta­ven veient, els diri­gents dels EUA? Des d'un punt de vista empíric, la imatge no ens ho deia. No hi havia cap so que ens delatés el con­traplà. La imatge no estava datada i l'espai era un des­patx anònim. La veu exte­rior d'algun locu­tor dels infor­ma­tius, però, ens ha expli­cat que les imat­ges cor­res­po­nen a la nit del
diu­menge 1 de maig, que allò que mira­ven no era altra cosa que les imat­ges que els sol­dats eme­tien en directe de la cap­tura i mort d'Ussama ben Laden. Un seguit de càmeres retrans­me­tien el moment en què els sol­dats tiro­te­ja­ven la guàrdia de pro­tecció de Ben Laden fins a arri­bar al lloc on era i l'aca­ba­ven matant. Si és veri­tat el que ens deien els locu­tors, resulta fàcil enten­dre els cal­freds de Hillary Clin­ton, ja que el que veia era la pel·lícula de ven­jança més emo­ci­o­nant de la dècada i a més en directe. Per què aquesta pel·lícula només l'han vista uns espec­ta­dors pri­vi­le­gi­ats? Pen­sem que el risc d'emissió tele­vi­siva del directe era tan ele­vat, que si l'ope­ració fra­cas­sava el govern d'Obama podia que­dar en ridícul. De tota manera, posats a fal­si­fi­car, sem­pre hi ha el que s'ano­mena fals directe, que hau­ria pogut fun­ci­o­nar. A mi m'agra­da­ria, però, ser més maliciós i posar-me en el ter­ri­tori de la sos­pita. Vol­dria pen­sar per un moment que Ussama ben Laden no ha estat més que una cons­trucció de ficció del mal i que el relat de la seva mort no és més que la mate­ri­a­lit­zació d'una mena de relat ori­gi­nari que sem­pre ha fun­ci­o­nat als Estats Units: el relat de la ven­jança com a ele­ment essen­cial de la cul­tura de la fron­tera. Aquest model de relat no ens el pot donar la rea­li­tat en brut, cal maqui­llar-lo, posar-lo en fun­ci­o­na­ment i fer-lo ver­sem­blant. El fet que l'ope­ració de revenja portés el nom de Jero­nimo no és gratuït, ens per­met enten­dre mol­tes coses.