La indecisió russa

En l'època con­vulsa en què va néixer la nova Rússia una vegada sepa­ra­des de les repúbli­ques colo­nit­za­des al llarg dels segles XIX i XX i des­a­pa­re­guda l'URSS, sem­blava que tin­drien lloc grans can­vis polítics interns i d'ori­en­tació geo­es­tratègica. Res d'això va pas­sar. En política inte­rior, la valo­ració del poble rus de l'esta­bi­li­tat per sobre de la democràcia ha donat força a les oli­gar­quies del poder. De fet la volun­tat demo­cra­tit­za­dora de l'època Ielt­sin va anar en paral·lel amb la cor­rupció i l'apro­pi­ació dels actius de l'estat que van ser pri­va­tit­zats de manera venal. Avui la democràcia a Rússia és en part sinònim de clep­to­ma­nia i cor­rupció, enllaçant aquesta creença amb una vella tra­dició ja pre­sent amb Puixkin a l'inici del segle XIX quan ridi­cu­lit­zava l'igua­li­ta­risme de la democràcia ame­ri­cana.

Les reser­ves de petroli i gas i el pos­si­ble accés al subsòl de Sibèria, ric en mine­rals pesats, escas­sos i neces­sa­ris en certs sec­tors tec­nològics, si efec­ti­va­ment el canvi climàtic pro­du­eix el des­glaç par­cial d'aquesta regió, fan que Rússia no tin­gui una neces­si­tat de canvi per raons econòmiques ni a curt ni a llarg ter­mini, encara que l'exces­siva espe­ci­a­lit­zació de la seva eco­no­mia és una feblesa estruc­tu­ral. En aquest con­text d'esta­bi­li­tat, la rea­li­tat russa es mou entre dos dile­mes: la col·labo­ració o el con­flicte amb la UE i Occi­dent i la moder­nit­zació en base a l'estruc­tura social i política actual o com a motor d'una més gran lli­ber­tat, democràcia i com­pe­ti­ti­vi­tat econòmica.

El dis­curs de Putin a Munic el 2007, en què va fer una aguda crítica d'Occi­dent i va afir­mar el crei­xe­ment de Rússia i la decadència d'Europa, té una certa dosi d'inco­herència però enllaça amb una tra­dició que ve de la guerra freda, en què la població russa sot­mesa a una pro­pa­ganda per­ma­nent i incon­tes­tada temia l'agressió d'Occi­dent, que el poder comu­nista pre­sen­tava com una rea­li­tat ine­vi­ta­ble que jus­ti­fi­cava una política defen­siva clàssica. Aquesta ambi­valència entre ser o no part d'Occi­dent ha estat pre­sent en la política russa des del segle XVIII i va por­tar el tsar Ale­xan­dre III, vic­toriós de l'exèrcit napoleònic, a dir que els únics amics del poble rus eren els seus exèrcits.

La importància durant setanta anys de la política soviètica, en què la des­con­fiança i la sos­pita for­ma­ven part de la cul­tura de l'estat, no ajuda avui al des­ple­ga­ment de polítiques més ober­tes amb Occi­dent.

Amb un pro­blema de nata­li­tat que pro­du­eix un ràpid enve­lli­ment de la població, un sec­tor indus­trial amb un baix nivell de com­pe­ti­ti­vi­tat i de neces­si­tat de moder­nit­zació, una situ­ació a l'Àsia cen­tral amb un poten­cial con­flicte amb l'isla­misme que crei­xerà amb la reti­rada d'Occi­dent d'Afga­nis­tan, un ter­ro­risme latent impul­sat per les pobla­ci­ons del Cau­cas i un crei­xent poder econòmic i mili­tar de la Xina amb influència sobre els ter­ri­to­ris ori­en­tals de Rússia, no es veu en què pot bene­fi­ciar Rússia la decadència de la UE i dels EUA a què fa referència el pri­mer minis­tre Putin.

En el que sí hi ha un gran con­sens a Rússia és en la neces­si­tat de moder­nit­zació i de crei­xe­ment científic i tec­nològic, espe­ci­al­ment en tec­no­lo­gies d'infor­mació avui essen­ci­als, en què tenen un retard històric que va ser a l'ori­gen dels pro­ble­mes d'eficàcia de l'eco­no­mia de l'URSS. Aquest és un motiu que dona suport a la neces­si­tat d'una política d'apro­xi­mació i col·labo­ració amb Occi­dent.

La neces­si­tat de moder­nit­zació ha estat un leit­mo­tiv cons­tant de Rússia des de Pere el Gran, però la moder­nit­zació tec­nològica és dubtós que pro­du­eixi efec­tes impor­tants si no can­via l'estruc­tura oligàrquica de l'eco­no­mia russa. L'ajut i el trans­fe­ri­ment de tec­no­lo­gia des d'Occi­dent estarà sem­pre con­di­ci­o­nada per una més gran segu­re­tat jurídica de les inver­si­ons estran­ge­res, avui feble per la manca de inde­pendència dels tri­bu­nals res­pecte del govern i la ingerència d'aquest en els mer­cats interns.

Les idees impul­sa­des per part del poder polític que la impor­tació i el desen­vo­lu­pa­ment de noves tec­no­lo­gies es duguin a terme en pri­mer lloc a través de l'exèrcit, com a pla­ta­forma més orde­nada i aco­tada per rebre-les, per després pas­sar al lliure ús en la soci­e­tat i les empre­ses, són la demos­tració dels dub­tes que aquest debat genera quan es cons­tata que aquesta moder­nit­zació del país pot fer ine­vi­ta­ble el gir polític i econòmic de Rússia cap a estruc­tu­res de carac­terísti­ques occi­den­tals ara con­si­de­ra­des allu­nya­des de la cul­tura del país.

La cre­ació d'un cen­tre de noves tec­no­lo­gies en què ins­ti­tuts de recerca, uni­ver­si­tats i empre­ses col·labo­ren a Skolkovo, prop de Mos­cou, en línia amb el que va ser fa ara trenta anys Sili­con Valley, no ha estat un èxit per la falta d'aper­tura d'aquesta ini­ci­a­tiva finançada per l'estat que no ha permès la col·labo­ració oberta amb empre­ses estran­ge­res: des de l'autar­quia no hi pot haver progrés tec­nològic i econòmic.

Avui és clar que ni en el govern ni en el poble hi ha una idea estratègica de país i que mal­grat que en dife­rents àmbits soci­als i polítics es coin­ci­deix en una intenció genèrica, aquesta entra en con­flicte quan s'han de defi­nir objec­tius con­crets. És aquesta una acti­tud que impe­deix avançar. Pos­si­ble­ment el dilema rus és inhe­rent a les seves pròpies cul­tura i tra­dició i si fos així el pro­blema tin­dria difícil solució.