Mentides

Arran de la disputa dels diversos partits de futbol entre el Barça i el Madrid, he assistit amb estupefacció, i també amb certa preocupació, a l'ús sistemàtic de la mentida per part de Mourinho i el seu equip. Fins ara era símptoma d'una societat sana el rebuig individual i col·lectiu de la mentida sintetitzada popularment en l'expressió que diu que s'atrapa abans un mentider que un coix. L'estratègia comunicativa de Mourinho, atiada i promoguda per determinats mitjans de comunicació, que se salten els més elementals principis del periodisme, pot començar a canviar aquestes coses. La mentida pura i dura, acompanyada de la calúmnia, de la tergiversació, de la manipulació de la realitat, de les insinuacions malèvoles, pot acabar essent, per culpa de la influència social del futbol, una eina habitual de la nostra societat. La total impunitat social amb què Mourinho menteix és realment preocupant. Si a això s'hi afegeix l'arrogància, la prepotència, el menyspreu, el joc brut, la manca d'autocrítica, el còctel no pot ser més explosiu. Evidentment es tracta de l'ús dels mateixos mecanismes feixistes que van sacsejar la primera meitat del segle XX. En aquesta ocasió, Mourinho ha tingut en l'eliminació de la Champions la medecina que es mereixia, però no s'hauria de deixar a l'atzar de les evolucions d'una pilota el càstig de la mentida.