Misantropia o poesia

I és clar que hi ha poe­sia en el joc del Barça! La poe­sia és a tot arreu. Ho deia Fer­nando Pes­soa, que la tro­bava en el rètol d'una car­nis­se­ria, i serà als car­rers de Bar­ce­lona, amb el fes­ti­val que es pre­para per als pròxims dies, sota la mirada de Martí Sales. A la roda de premsa poste­rior al par­tit en què el Barça es va clas­si­fi­car per a la final del nou Wem­bley, una peri­o­dista li va citar a Guar­di­ola uns ver­sos de Miquel Martí Pol per defen­sar aquesta tesi. I el Pep, com si li hagues­sin regi­rat els calai­xos del des­patx, va fer de sant Pere. Allu­nyant-se de les eti­que­tes, de per­fu­mista, filòsof i poeta, va negar fins a tres vega­des que el joc del seu equip sigui poètic.

Podríem dir que va ser avar, es va ama­gar la mètrica del seu joc. Per bé que no és l'avar, és el misan­trop, el Molière que s'acaba d'estre­nar al TNC. És tea­tre del bo, del que ens agrada als cata­lans. Una fantàstica revisió de Lavau­dant, i tra­ducció de Bel­bel, amb un Jordi Boi­xa­de­ras, que segur que ha begut de l'exem­ple més clar de misan­tro­pia dels últims dies: Mou­rinho.

Perquè l'odi que des­til·la l'entre­na­dor por­tuguès ens supera, és gai­rebé cap a tota la huma­ni­tat. El de Boi­xa­de­ras no té tant d'arti­fici, però que bé que retrata aquest declivi de l'home públic, que ja fa anys va posar en evidència el sociòleg nord-ame­ricà Ric­hard Sen­net. Tot­hom queda ben pen­ti­nat al TNC, i en tots els sen­tits de l'expressió. No es per­din el look Pepe Oneto que lluu Jordi Martínez! Ni el de Lluís Soler tele­trans­por­tat des de L'avar que va fer al Grec. Tots esplèndids, vaja.

Per què no som del tot sin­cers en el tracte amb els altres? Què passa si les dei­xem anar tal com raja? Doncs que tron­to­lla l'equi­li­bri de cor­te­sia i apa­rent equa­ni­mi­tat. És la para­doxa del come­di­ant, que deia Dide­rot. Si l'actor estigués ple de sen­ti­ment, com podria repre­sen­tar dues vega­des con­se­cu­ti­ves la mateixa escena amb èxit? En canvi, quan diem d'algú, per exem­ple Mou­rinho, que fa d'actor, volem dir que no ens el cre­iem, que fal­seja, que sobre­ac­tua de fet.

Per això hi ha bon tea­tre, de l'altre, i poe­sia.