Plany al mar

“Si una noia es pogués banyar nua al mar sem­pre que volgués pot­ser es com­pra­ria menys bos­ses, no?”, escriu Milena Bus­quets al seu bloc de moda, en què fa gala d'una fri­vo­li­tat des­a­com­ple­xada i d'una salu­da­ble capa­ci­tat de riure's d'ella mateixa. Jo em con­for­ma­ria a poder-me banyar al mar sem­pre que el cos m'ho demanés, ni que fos amb banya­dor: el nudisme ja us el regalo. Em con­for­ma­ria a poder atra­par ins­tants d'eter­ni­tat dins l'aigua, nedant cap a l'horitzó i fent el mort per sen­tir-me viva. A l'hora de la veri­tat em fa man­dra entrar-hi perquè amb els anys m'he tor­nat fre­do­lica, però la meva idea de feli­ci­tat va lli­gada al mar. L'estiu pas­sat no m'hi vaig banyar ni un sol cop (fer turisme de ciu­tat té con­tra­par­ti­des) i ara mateix pateixo una síndrome d'abs­tinència que es pot diagnos­ti­car d'un tros lluny.

Fa temps que els meus ide­a­lit­zats banys d'aigua salada es veuen boi­co­te­jats per les pla­gues de medu­ses, que o són cada vegada més freqüents (per l'escal­fa­ment de l'aigua com a efecte del canvi climàtic o per vés a saber què) o bé és que abans no n'estàvem tan adver­tits i no érem tan cons­ci­ents del perill que corríem. La feli­ci­tat dels igno­rants, en diuen. No defen­saré mai l'època en què les cri­a­tu­res anàvem en cotxe sense cadi­re­tes ni cin­tu­rons de segu­re­tat, però sí que enyoro, ves quina cosa, les plat­ges lliu­res de ban­de­res, on em banyava sense patir per les medu­ses autènti­ques ni per les bos­ses de plàstic que juguen a con­fon­dre el per­so­nal.

Anava a sug­ge­rir que s'impo­ses­sin mul­tes estra­tosfèriques als qui llen­cen bos­ses de plàstic al mar, però molt em temo que la pro­posta no tira­ria enda­vant. Al mar s'hi aboca de tot i més amb una impu­ni­tat que fa por. Encara no ens havíem refet de la fil­tració radi­o­ac­tiva de Fukus­hima quan vam saber que ens hi havien tirat el Ben Laden, donant per fet que la immen­si­tat oceànica era el millor lloc per des­fer-se del mort i evi­tar con­flic­tes. Pobre mar. Què ha fet ell per haver d'aco­llir el cadàver de l'encar­nació del mal? Cir­cula per inter­net el següent acu­dit: com que Ussama con­cen­trat era dolent, dis­solt en bili­ons de litres d'aigua marina es con­ver­tirà en bo, apli­cant els qüesti­o­nats prin­ci­pis de l'home­o­pa­tia. Llançar el cos al mar podria ser un remei con­tra el ter­ro­risme i la into­lerància reli­gi­osa. I jo sóc el papa de Roma, això també.

“Mireu-lo fet una cla­ve­guera, ferit de mort –can­tava Ser­rat en el seu Plany al mar–. Quanta abundància, quanta bellesa, quanta ener­gia, feta malbé. Per ignorància, per imprudència, per inconsciència i per mala llet”. Seria fantàstic retro­bar cada any el mateix mar de tots els estius.