Promeses, les justes

Milers de car­tells amb ros­tres ama­bles i som­ri­ents de can­di­dats i can­di­da­tes no sem­pre cone­guts tor­nen a inun­dar tots els racons del nos­tre país. Fins el pròxim 22 de maig, els par­tits abo­ca­ran tot allò que els quedi al carro per rega­lar les ore­lles als seus fidels i per convèncer els inde­ci­sos, si és que en que­den. L'esce­nari resulta fami­liar, però no s'enga­nyin. Res tor­narà a ser com abans, almenys fins a nova ordre dels que obren i tan­quen l'aixeta del diner. Aquesta recessió sal­vatge fa molt de temps que dura. Sufi­ci­ent com per arra­sar som­nis i empre­ses, per ele­var l'atur fins a cotes de risc social i, per des­comp­tat, per bui­dar les arques de les dife­rents admi­nis­tra­ci­ons. Si l'estat i la Gene­ra­li­tat fa temps que han començat a llançar-se els plats pel cap a propòsit d'unes reta­lla­des amb pocs pre­ce­dents, ima­gi­nin-se com deuen estar de bui­des les cai­xes d'aquest germà pobre que són els ajun­ta­ments.

Els pocs cara­mels que s'estan repar­tint aquests dies seran l'últim record dolç d'una etapa que aviat que­darà superada per una altra de molt dura, plena d'anun­cis de noves i obli­ga­des res­tric­ci­ons per part dels governs muni­ci­pals que es cons­ti­tu­ei­xin després d'aques­tes elec­ci­ons. El pano­rama no és apte per a covards i omple encara de més èpica el paper dels homes i les dones que es baten democràtica­ment per gover­nar les seves ciu­tats. Si fer d'alcalde o de regi­dor en temps de tanta des­a­fecció per la política i sovint només a canvi de retrets i males mira­des ja es podia con­si­de­rar un acte d'heroïcitat, fer-ho a par­tir del pròxim mes de juny voldrà dir gua­nyar-se un lloc al cel. Perquè els alcal­des i alcal­des­ses democràtica­ment inves­tits al juny més que gover­nar els seus ajun­ta­ments, el que hau­ran de fer és reta­llar-los.

Amb aquesta posada en escena, als can­di­dats només queda exi­gir-los que siguin espe­ci­al­ment hones­tos i rea­lis­tes durant aquesta cam­pa­nya. Que no ens facin per­dre el temps amb pro­me­ses i sopars de duro. Que per un cop dei­xin de banda els grans pro­jec­tes urbanístics i ens par­lin d'empenta, d'ima­gi­nació i d'acti­tuds posi­ti­ves per con­tra­res­tar els efec­tes d'una crisi que ja està posant a prova la cohesió social. Que mirin els ulls dels ciu­ta­dans i enten­guin que, aquest cop, de pro­me­ses, les jus­tes.