Quan la misèria entra a casa...

El supo­sat final de Ben Laden em va engan­xar tra­ves­sant Finlàndia de nord a sud men­tre feia reci­tals poètics en bibli­o­te­ques d'aquell país. Cos­tava creure que els infor­ma­tius dels noti­ci­a­ris tele­vi­sius tren­ques­sin la inèrcia de par­lar del res­cat econòmic de Por­tu­gal per can­viar de tema. Ho van fer esporàdica­ment fins a tor­nar al tema pre­fe­rent. Recor­dava aque­lla cançó de l'Último de la Fila, “quan la misèria entra a casa, l'amor salta per la fines­tra”. I ben bé és així: tot­hom es pre­o­cupa dels seus interes­sos, amb la memòria sovint des­con­nec­tada i la soli­da­ri­tat com una paraula sobrera. Quan te'ls mires des de fora, els opi­na­dors que pre­ser­ven els pri­vi­le­gis dels pode­ro­sos sonen més dogmàtics que mai. Davant els vati­ci­nis de l'apo­ca­lipsi a l'engròs, pocs poden ofe­rir idees que tren­quin les inèrcies der­ro­tis­tes i plan­te­gin un canvi de tendència.

Amb tot el que sabem, no cal­dria sumar-hi esforços per fer avançar el carro, assu­mint que els pro­ble­mes són comuns i no ali­ens fins que no ens afec­ten? El moment actual és deli­cat, una mena de final d'un estil de veure el món, però és menor si el com­pa­rem amb les guer­res on ens hem vist invo­lu­crats o amb les cri­sis pro­fun­des on vam anar a parar quan estàvem aïllats del con­ti­nent. Es tracta de fer un replan­te­ja­ment i bus­car un equi­li­bri de cara a recu­pe­rar l'esta­bi­li­tat on ens vam sen­tir segurs. El que no té gaire futur és el bram o anar a tren­car cadi­res a la Ram­bla. La res­pon­sa­bi­li­tat comença per un mateix i el govern ha de vet­llar per evi­tar que els ciu­ta­dans cai­guin en la indigència, fre­nar els cau­sants d'aquesta situ­ació i recu­pe­rar la con­fiança dels sec­tors. La soci­e­tat del benes­tar, com la lli­ber­tat o l'amor, no es pot aban­do­nar a la inèrcia o la indi­ferència. Cal un com­promís ferm i un desig per avançar sense des­truir el camí i des­car­tar una cobdícia pels resul­tats nefas­tos. Alguns han iro­nit­zat sobre la política de pri­va­tit­zar les empre­ses amb bene­fi­cis i naci­o­na­lit­zar les de pèrdues. Cal tenir cri­teri per saber dis­tin­gir entre el que és neces­sari i el que és ale­a­tori. Una aus­te­ri­tat ben admi­nis­trada podria ser una fórmula per sal­var-nos.