El xotis de Madrid

Em sembla que va ser José Bono el qui, a part de repetir sempre el seu latiguillo predilecte que el seu pare era falangista, va dir que encara no havia nascut un espanyol que fos més que els altres o que tingués dret a ser-ho. Però, en termes de relativitat, la seva categòrica afirmació no s'aguanta, atès que sí que han nascut com a mínim 7,5 milions de ciutadans que són menys que la resta. M'estic referint, és clar, als residents a Catalunya, que són víctimes d'un espoli fiscal que ja no és solidaritat en la mesura en què els receptors de les transfusions tenen una renda familiar disponible més alta que no pas els donants i que s'ha convertit en un règim de cadena perpètua. I també al fet evident que Catalunya rep un tracte discriminatori per part del govern central i a la comprovació que, deixant de banda el ribot que Alfonso Guerra li va passar a l'Estatut, abans que el Tribunal Constitucional, tot saltant-se el Parlament de Catalunya, el Congrés i el referèndum, és a dir, la sobirania popular, la demolició del nostre autogovern ja havia començat molt abans, com a mínim a partir del 23-F del 81.

Ja se sap que, en aquest país, les lleis, per solemnes que siguin, a l'hora de la seva aplicació han de superar la prova de foc dels centres de poders fàctics domiciliats a Madrid. Vegin, per exemple, com a mostra de la concentració de poder al quilòmetre zero, la llista de les 10 empreses més grans del país que resulta que, en plena misèria negra per a milions de ciutadans de classe mitjana i treballadora, van guanyar un 17% més de benefici durant l'exercici del 2010, a costa, naturalment, d'augmentar les tarifes de serveis públics o les comissions financeres a les víctimes de la crisi. I comprovaran que nou d'elles són de Madrid o hi tenen les seves inversions i la que fa 10, en virtut d'una fusió, ja té un peu a cada banda. I és que ser madrileny té molts avantatges. Per exemple, que pots tenir una de les cinc grans empreses que, durant la crisi, també fan uns resultats espectaculars gràcies al pràctic monopoli que tenen de les obres públiques que adjudica l'administració central. Els sonen, d'entre les que pertanyen al lobby SEOPAN, els noms d'ACS, OHL, FCC, Acciona o Ferrovial? Doncs això és el que hi ha. I, si ets de províncies, dedica't a les aigües menors, perquè al numerus clausus del cercle restringit dels privilegiats només s'hi entra si ets de la camarilla i si formes part del do ut des que funciona sense cap alteració amb tots els successius governs del signe i la naturalesa que siguin.

Una altra pedra angular del Madrid que vetlla nit i dia pel seu poder absolut és la casta funcionarial dels alts càrrecs. Ells solets han aconseguit que, paradoxalment, a l'Espanya de les autonomies el centralisme hagi crescut i que l'autogovern ja no tingui pràcticament cap competència exclusiva. A la Villa y Corte, d'una paradoxa com aquesta en dirien segurament una parajoda, perquè, a fi de preservar els seus poders, s'han burlat de la Constitució i dels estatuts i s'han quedat el sant i les almoines. Fa pocs dies vaig llegir unes declaracions del nou president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, en les quals es queixava amargament que per a qualsevol decisió comercial o d'inversions, la nostra Autoritat Portuària ha de sotmetre's a la decisió de Puertos del Estado que és qui mana de debò, tot i que no ha invertit mai ni cinc cèntims aquí. Ans al contrari, s'emporta ingressos generats aquí per destinar-los a ports deficitaris en d'altres territoris. I, evidentment, ens tenen lligats de peus i mans mentre impedeixen la connexió ferroviària d'ample de via europeu amb França i les noves vies de circulació cap a la nova terminal del moll Prat. Si féssim memòria, ens adonaríem que el ministre Joaquín Garrigues va declarar Ports Autònoms els de Barcelona, València, Huelva i Bilbao i que, amb govern UCD, es podien autogovernar. Però que poc dura l'alegria a casa el pobre! Amb govern PSOE, un funcionari influent, de nom Fernando Palao, va dissenyar l'ens de Puertos del Estado i va recuperar el control centralista de la gestió. Amb el PP, als pactes del Majestic, es va afluixar una mica amb el permís que la Generalitat en pogués designar el president. Tanmateix, després de la majoria absoluta, Álvarez Cascos ens va tallar novament les ales. El Sr. Palao ha anat ascendint a secretari general i secretari d'Estat de Transports en reconeixement dels serveis prestats i és aquell alt càrrec que, segons va sortir als mitjans informatius, va encarregar xampany francès per brindar per l'èxit d'haver suprimit el traspàs de l'aeroport de Barcelona del projecte d'Estatut. Això consolidava els negocis madrilenys a l'entorn d'Aena i tot quedava que ni tan sols es transferien Reus i Girona i que, a la futura privatització de l'aeroport, la Generalitat hi tindria un paper decisiu, bé vaja, determinant o vés a saber si decoratiu. I és que no hi ha més cera que la que crema. En una propera ocasió podríem comentar la Brunete financera, és a dir, el Banc d'Espanya.