El masover pidolaire

Tant li fa que faci dies que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat hagi fet l'entre­vista que des­taco, perquè, si no el senyor Mas, algun seu con­se­ller sol treure el cap dia sí dia també als mit­jans per fer-se pro­pa­ganda. Sobre­tot, a les ràdios dels matins, pels volts de les 9, que deu ser quan ente­nen la gover­nança.

L'entre­vista és del dia de Sant Jordi i va aparèixer en aques­tes pàgines, com podria haver apa­re­gut en quals­se­vol altres; perquè ja ho tenen, les cam­pa­nyes, la repe­tició del mateix mis­satge. El pre­si­dent hi deia que “l'actual govern de Cata­lu­nya està fent per al país el mateix que ells fan a casa seva”, i algú li hau­ria de dir que no; que, si més no en el país que tre­pit­gem, els cata­lans, quan fem números, allò dar­rer que esca­ti­mem és la salut i, sobre­tot, els diners de l'escola.

Qual­se­vol per­sona que hi enten­gui sabrà que a les cases on els diners entra­ven per set­ma­na­des –en uns sobres com de paper d'estrassa– el recompte de les des­pe­ses es feia en pilo­nets i s'orde­nava per pri­o­ri­tats i urgències. Parlo d'una època de vaques més magres, de quan en aquest país la decla­ració de la renda gene­ra­lit­zada era una uto­pia i l'estruc­tura de l'estat ja venia pagada abans que els diners entres­sin al sobre. Ja ales­ho­res, qua­tre lla­dres beneïts s'enri­quien amb el poder de la creu i de l'espasa, com ara ho fan amb el de la pro­moció i de l'auto­ri­tat monetària. Es tracta de les matei­xes famílies als pro­ge­ni­tors de les quals el senyor Mas –eri­gint-se en por­ta­veu del mateix amo– els demana un altre sacri­fici: després d'haver pri­o­rit­zat la cons­trucció de la segu­re­tat social i la uni­ver­sa­lit­zació de l'accés al saber, ara vol que aca­tin que els ho des­munti per con­ti­nuar embo­tint la bèstia.

Algú li hau­ria de dir que, ales­ho­res, si s'havia d'esca­ti­mar, s'allar­gava la vida del calçat, es men­java fetge per bis­tec i, per vacan­ces, cadascú es feia les refor­mes. I algú li hau­ria d'expli­car que els munts que no es toca­ven eren els que paga­ven el metge, l'escola i el llo­guer de l'habi­tatge. I que era aquest dar­rer el que més ens sub­ju­gava.

És això, el que saben les famílies quan no els mareja el maso­ver major i la seva pro­pa­ganda.