Jaume Curbet, una poètica

La tra­jectòria d'en Jaume ha sigut exem­plar, sense fis­su­res.

Exem­plar en el seu com­promís cívic. En tots els àmbits de la vida social, cul­tu­ral i política, en tots els àmbits de la col·lec­ti­vi­tat, de l'interès comú, de la ciu­tat, de Cata­lu­nya, del món.

Exem­plar en el seu com­por­ta­ment ètic; fet d'exigència, rigor i aus­te­ri­tat. En una acti­tud gene­rosa i des­presa que l'ha dut a viure amb sim­pli­ci­tat, sense con­ces­si­ons, sense con­des­cendència. Recla­mant i recla­mant-se la trans­parència, l'hon­ra­desa, la nor­ma­li­tat exi­gi­ble i poc freqüent.

Exem­plar en l'anàlisi, les acti­tuds i els com­pro­mi­sos polítics. Abo­cant-se amb con­ven­ci­ment a les cau­ses de la justícia, de la igual­tat i de la lli­ber­tat. Con­tri­buint a la fun­dació i al desen­vo­lu­pa­ment del PSC-Rea­gru­pa­ment al cos­tat de Josep Pallach, impul­sant el PSC de Girona, trans­cen­dint els límits dels par­tits i situ­ant-se en una acti­tud sem­pre vigi­lant i exi­gent.

Exem­plar en el rigor intel·lec­tual, fet de cons­truc­ci­ons impe­ca­bles i impla­ca­bles, com ha demos­trat rei­te­ra­da­ment en els seus lli­bres, en els seus cur­sos, en les seves con­ferències. Com no s'estava de recla­mar i de recla­mar-me cada vegada que teníem un tema per abor­dar i que mai no obte­nia res­posta si la pre­gunta no estava for­mu­lada de forma ade­quada. És aquí on en Jaume desen­vo­lupa la seva espe­ci­a­lit­zació en temes de segu­re­tat. Ho fa per decisió pròpia, a par­tir de l'encàrrec, una mica cir­cums­tan­cial l'any 1979, dels temes de segu­re­tat, poli­cia muni­ci­pal i par­ti­ci­pació ciu­ta­dana a l'Ajun­ta­ment de Girona. Però és ell que deci­deix cap­bus­sar-s'hi, entrar-hi a fons, arti­cu­lar una pro­posta refor­mista. Recla­mar un nou con­cepte de segu­re­tat en democràcia. I cons­truir-lo amb molts altres. I expli­cant-nos la relació entre segu­re­tat, auto­ri­tat i poder. Desem­mas­ca­rant els paranys i les con­tra­dic­ci­ons, fent evi­dent les per­ver­si­ons pos­si­bles en aquesta matèria.

I, sobre­tot, recor­dant-nos que la segu­re­tat, la per­cepció de la segu­re­tat en un sis­tema de lli­ber­tats, no pot ser patri­moni de ningú, i menys de cap par­tit o tendència política, i que cal que l'esquerra par­ti­cipi direc­ta­ment del dis­curs de la segu­re­tat de forma activa i defugi el risc d'una per­cepció esbi­ai­xada des de la dreta que la vol­dria inter­pre­tar en exclu­siva.

A aquest con­junt d'exem­pla­ri­tats que li hem cone­gut en la seva bio­gra­fia hi hem d'afe­gir ara un com­promís vital, una vin­cu­lació exem­plar amb la vida, una acti­tud que ha bus­cat l'ale­gria de viure.

La inten­si­tat dels moments de vida assa­bo­rits sere­na­ment, en pau, cenyint el dolor, i vis­cuts amb passió i deler de viure.

Els fami­li­ars, els amics, els fills, el nét, en Leo, la Victòria Eugènia saben millor que ningú aquest ins­tint, aquesta pulsió per viure i gau­dir la vida. “Tú, Vic­to­ria Euge­nia, más que nadie porqué tú has vivido a su lado cada segundo, cada minuto, cada día, de esta etapa intensa que habéis com­par­tido y que­rido sabo­rear sorbo a sorbo”.

Jo n'he vist una mínima part. Menys, molt menys que molts dels que sou aquí i que heu com­par­tit taula i xer­rada, que heu vis­cut al vol­tant d'uns cala­mars far­cits, d'un bacallà cui­nat amb amor i por­tat a l'hos­pi­tal. En Pep i la Marta, la colla de Font­sa­beu, i tants altres que heu vis­cut aquesta manera de ser i de fer que por­tava en Jaume a com­par­tir i viure la tota­li­tat dels ins­tants que sabia efímers i dar­rers. El valor simbòlic d'una pizza a la cafe­te­ria de l'hos­pi­tal de Salt, dei­xant a l'habi­tació la safata amb el sopar, per cons­ta­tar la volun­tat de viure i de moure's. Poseu-hi cadas­cun de vosal­tres els moments vis­cuts.

Dei­xeu que ara us faci com­par­tir un text d'en Jaume de fa molts anys i que diu molt del que he expli­cat fins ara:

“No sé qui t'ha venut la idea que sóc un car­tesià recon­sa­grat.

Podria ser que fos jo mateix.

En rea­li­tat, però, sóc un poeta.

Si vols un poeta recon­sa­gra­da­ment car­tesià. Però un poeta al cap i a la fi. No t'estra­nyi que no exte­ri­o­ritzi emo­ci­ons con­ven­ci­o­nals del tipus de les que tu em sug­ge­rei­xes.

Això no vol dir que no em senti bé a redós d'aquest sol tebi d'abril, ni que no ensumi les flai­res que ja arri­ben amb regu­la­ri­tat.

El que passa és que tot ple­gat, ara per ara, no em deixa de sem­blar fútil.

M'emo­ci­ona, en tot cas, la vida. I dic que m'emo­ci­ona perquè m'espanta. I perquè em des­con­certa. M'intriga. La vida i la mort, en la seva cru­esa, són els temes cen­trals de la meva poètica actual.

Con­ven­ci­o­nals, ja ho admeto.

Girona,2-IV-1980”.

Més enllà de la poètica car­te­si­ana, pas­sats trenta-un anys d'aquest text, us con­vido a cer­ti­fi­car ple­gats que a en Jaume l'emo­ci­ona la vida, que ens emo­ci­ona, ara, la vida d'en Jaume. I adme­tem ple­gats, pro­cla­mem ben alt, que en la seva emoció per la vida, feia ja una colla d'anys que ni la vida ni la mort no l'espan­ta­ven.