Jutges rojos

Fa menys d'un any, el 30-8-2010, la premsa infor­mava que Gad­dafi s'havia reu­nit amb Ber­lus­coni per com­me­mo­rar el trac­tat d'amis­tat i col·labo­ració entre Líbia i Itàlia. Gad­dafi, al qual es pot veure, en eloqüent foto­gra­fia, parar la mà hieràtica­ment men­tre era besada, en gai­rebé genu­flexa postura, pel pri­mer minis­tre italià, es va fer escor­tar per 200 senyo­re­tes, gai­rebé totes models, en fun­ci­ons d'ama­zo­nes, des­fi­lant pels car­rers de Roma amb 30 cavalls de raça ber­ber. Sem­bla ser que fou el sàtrapa, abans botxí silenciós i ara ja assassí cla­morós (encara que només de gos­sos i rates, ja que així és com qua­li­fica els seus súbdits revol­tats), qui va sug­ge­rir la deno­mi­nació de bunga-bunga per a les baca­nals libi­di­no­ses del palau d'Arco­res, als afo­res de Milà, que s'atri­bu­ei­xen a l'anzi­ano con­cu­pis­cente (B. Spi­ne­lli). L'urban­dic­ti­o­nary defi­neix el bunga-bunga com a “sodo­mit­zació sal­vatge i en grup figu­ra­da­ment prac­ti­cada per algu­nes tri­bus afri­ca­nes”.

A més d'altres pre­sump­tes delic­tes, ara la fis­ca­lia de Milà acusa Ber­lus­coni de dos delic­tes més per cor­rupció i per pros­ti­tució d'una menor. En un dos­sier de 782 pàgines manté que el pri­mer minis­tre va abu­sar del seu càrrec pres­si­o­nant la poli­cia perquè alli­berés una menor mar­roquí, amb el designi d'evi­tar que con­fessés que s'havia pros­tituït a l'esmen­tat palau d'Il Cava­li­ere. Sem­bla ser que tal menor, Karima K., cone­guda per Ruby, va acu­dir a una d'aques­tes orgies, sobre la qual s'ha rela­tat que “ les joves es des­pu­lla­ven i, acos­tant-se per torns i en grup de dos o tres al pre­si­dent, que estava asse­gut en una pol­trona, es refre­ga­ven con­tra ell i, dis­fres­sa­des de poli­cia, infer­me­res, etcètera, es feien tocar: després del bunga-bunga, les noies varen pujar al pis, on el pre­si­dent ele­gia la que es que­dava a dor­mir aque­lla nit”, i ha decla­rat una altra jove que “una per­sona nor­mal ha de tre­ba­llar set mesos per gua­nyar el que jo he gua­nyat en una nit”. Ruby també té decla­rat –ja que el que més espanta Ber­lus­coni és la seva mino­ria d'edat– que aquest dar­rer “em va tele­fo­nar ahir i em va dir que et dono tot el diner que vul­guis, et cobriré d'or, però ho has d'ama­gar tot”.

Ber­lus­coni, davant el setge judi­cial, va escam­pant mediàtica­ment que “ els fis­cals de Milà són un fàstic i una ver­go­nya perquè enfan­guen Itàlia”; que “la inves­ti­gació judi­cial té una fina­li­tat sub­ver­siva”; que “tenim una majo­ria de magis­trats rojos”; que “els jut­ges són un tumor can­cerós” i que “hi ha acord entre jut­ges d'esquerra per donar la volta als resul­tats elec­to­rals, trac­tant-se, doncs, d'una asso­ci­ació cri­mi­nal”; que la Fis­ca­lia de Milà “és una cèl·lula roja”; que “els jut­ges són la pato­lo­gia ita­li­ana”, uns “per­tor­bats men­tals”; etcètera.

Un d'aquest jut­ges cri­mi­nals, efec­ti­va­ment, ha aca­bat con­fes­sant. En un lloc d'evo­ca­ci­ons inqui­si­to­ri­als, al bres­sol de la Con­tra­re­forma, a Trento. Allà, en el dis­curs d'ober­tura de l'any judi­cial 2011, acla­rint que també par­lava en nom de molts altres magis­trats, va dir que “avui, final­ment, con­fes­sem”. “Con­fes­sem ser, com s'ha dit, autèntics per­tor­bats men­tals perquè només qui ho és pot seguir cre­ient en la justícia...”; igual­ment, “con­fes­sem sub­ver­tir el vot dels ita­li­ans ja que la Cons­ti­tució imposa als magis­trats limi­tar la lli­ber­tat de legis­lar i d'actuar dels polítics ele­gits per la majo­ria dels votants [...] quan tals lleis esde­vin­guin incons­ti­tu­ci­o­nals en vio­lar nor­mes de dret inter­na­ci­o­nal”. De la mateixa manera, “con­fes­sem estar poli­tit­zats i que no volem ser apolítics, com deien ser-ho la majo­ria dels magis­trats fei­xis­tes i dels ins­crits en la Lògia Pro­pa­ganda-2 [...], estem poli­tit­zats perquè apli­quem la llei amb rigor fins i tot a qui governa, a aquell que podria afa­vo­rir-nos, cons­ci­ents que seríem apolítics només si no molestéssim les clas­ses diri­gents, les elits en el poder”. Per tant, “sí, con­fes­sem d'una vegada ser togues roges...; ho som perquè, mal­grat que no sabem el que es vol dir exac­ta­ment, per a nosal­tres el roig és prin­ci­pal­ment el color de la sang dels col·legues assas­si­nats en com­pli­ment de la seva feina...”

Magnífica i emo­tiva peça, en la línia del que deia (més o menys, ja que ho cito de memòria) el filòsof francès Alain: “Quant més dre­tana és una per­sona, més apolítica es pro­cla­marà”.