Indignats

En aquest país som molts els que recor­dem el pri­mer dia que el pare ens va etzi­bar la mítica sentència “jo, a la teva edat
ja tre­ba­llava”. En aque­lla època, la frase pre­te­nia ser un revul­siu per treure la man­dra a una gene­ració de joves
que anàvem crei­xent en una soci­e­tat que, a empen­tes i rodo­lons, superava les estre­tors per ins­tal·lar-se en l'estat del benes­tar. Avui, el pare que diu al seu fill “jo, a la teva edat ja tre­ba­llava” no l'esti­mula sinó que l'ofèn. La majo­ria, joves i no tan joves, no podrien tre­ba­llar encara que vol­gues­sin. Per tant, és com­pren­si­ble l'estat d'indig­nació en unes acam­pa­des car­re­ga­des de raó.

Dit això, com passa amb totes les pro­tes­tes que són esclats d'ira sense pro­jecte polític cohe­rent o pro­pos­tes con­tra­dictòries, aquesta moguda aca­barà pas­sant al record de les heroïcitats inútils i dei­xant l'únic ras­tre per­du­ra­ble d'una colla d'eslògans tan ori­gi­nals i aguts com per­fec­ta­ment inno­cus. La història ens demos­tra que els esclats espon­ta­nis anti­sis­tema sem­pre aca­ben o bé der­ro­tats per la seva pròpia incon­sistència, o bé gene­rant movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris que cul­mi­nen amb un procés de subs­ti­tució de les clas­ses diri­gents però que no reso­len les desi­gual­tats, si no és que les agreu­gen. Per això seria bo que els acam­pats que recla­men “democràcia real” no per­des­sin de vista el fet que el mateix sis­tema democràtic de par­tits que ens ha enfon­sat a la crisi és el que ens va por­tar l'estat del benes­tar. Els pares d'avui poden dir als seus fills “jo, a la teva edat ja votava”, cosa que el meu pare no em va poder dir mai. La democràcia real, ens agradi més o menys,
és a les urnes de diu­menge.